El camp de l'Erra

No sé si seria adequat o prou just penjar a la Flannery O’Connor l’etiqueta del Southern Gothic; indiots, cabanes, barbers racistes, dones honestes de coll alt, venedors de bíblies… tot això hi és….

I sí. Els seus contes, que fa poc han aparegut en català (Tots els contes, labutxaca, traducció d’Ernest Riera), ensenyen una Geòrgia a vegades ingènua, sovint violenta i dominada per l’odi racial i la majoria estan ambientats en indrets tristos, decrèpits i resclosits; vaja, una festa pels lectors addictes a aquesta estètica (que no deixa de tenir la seva bellesa). En fi. Humor negre a dojo i una cosa que en podríem dir “dimensió moral” que fa que els contes vagin bastant més enllà d’on sembla que ens han portat. Tot plegat, a estones, fa esgarrifar. Hi ha unes quantes de les narracions que et deixen amb la gola seca i d’altres que et fan pujar el fred per l’esquena. Diuen si la seva literatura és catòlica en un món protestant. No ho sé. Molt recomanable, això sí. La Flannery, que va morir massa jove (als 39 anys), deia: “Escric perquè no sé què penso fins que no llegeixo el que dic”. Vaja. Una sentència que es podria signar ara mateix. Com tots els escriptors del sud, la Flannery era terriblement local: tenia sempre Geòrgia al cap. Per això ens toca tant, perquè parla de persones, desitjos, angúnies, injustícies, petites victòries i pors.

   The road leads back
It always leads back to you
I’m in Georgia, Georgia, sweet Georgia
No peace, no peace I find
Just this old, sweet song
Keeps Georgia forever on my mind
Just an old sweet, sweet song
Keeps Georgia forever on my mind