El camp de l'Erra

Pels que sempre hem defensat Josep Pla -l’obra i el significat profund d’aquesta obra- el llibre d’Enric Vila és una festa. Però no només per la defensa que s’hi fa d’un Pla més compromès que no sembla amb el país: el llibre d’Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” és una festa per ell mateix. Pel seu desacomplexament. Per la seva llibertat. Per la seva contundència. Pel seu estil. I perquè és una mostra més que els temps estan canviant…

Els temps, a Catalunya, estan canviant a gran velocitat. Hi ha gent molt políticament incorrecta -per fi- que escriu sense complexos, que escriu bé i que publica. I que té èxit. Alerta, perquè això vol dir alguna cosa! L’Enric Vila té la gràcia d’escriure un dietari que gira i dóna voltes i voleia per damunt i passa per sota la figura de Josep Pla, però que al mateix temps parla d’ell mateix (i de la seva pròpia generació, que una mica també és la meva) i del país que tenim. No dic que Vila sempre estigui carregat de raó, però ve de gust -per una vegada (i, si us plau, que serveixi de precedent)- sentir com es desemmascaren patums, líders, idees, tòpics i menjadores que tenen el país acollonit i anestesiat i que es faci amb la mateixa llibertat (i gràcia) amb què fins ara estàvem acostumats que només es fes contra les patumetes, els líderets i les menjadoretes de la “cultureta” i del catalanisme. I així, descobrim el món per un forat. Descobrim que aquells que no permeten que es toqui la sola de la sabata de cap mite espanyol són els primers que ataquen sense pietat els mites catalans (en el més pur estil abusananos, des de la prepotència) i que titllen els demés d’essencialistes i encara troben molta gent aquí que els riu les gràcies. I descobrim que l’obra de Pla (que no oblidem que havia de passar la censura franquista, cosa que Vila recorda i ens ensenya amb exemples sempre molt ben triats) és una paret contra l’aniquilació de la cultura catalana. I aquesta és la victòria pòstuma de Pla. Després es podrà parlar de la traició de Pla (allò tan lleig de Marsella) i posar-ho al costat d’altres coses lletges d’altra gent (acollonida o no). I comparar-les. I després buscar sota les pedres les coses bones i duradores que han deixat algunes de les persones “netes i pures” que tothom respecta i “que van fer tant pel país!” No dic que sempre tingui la raó Vila, però és refrescant i higiènic poder-les veure d’una manera diferent a com se’ns havien presentat fins ara. I poder riure. I poder fer-nos grans panxons de riure. El llibre, però, és una delícia te’l miris per on te’l miris: aviam qui és capaç de fer un dietari que no adormi, que t’esveri.