El camp de l'Erra

És cosa de dies, sinó d’hores. Ja són als aparadors dels Tot a Cent i dels Grans Basars Xinesos. Ja són a les lleixes dels hípers, als taulells dels súpers i fins i tot a les ferreteries. Són "cutres" (paraula que no voldria haver de fer servir, perquè la trobo cutríssima, però l’alternativa és xaró, una paraula horrorosament xarona), són espantosos. Una amenaça. Vindran, ja us asseguro que vindran, que ens atacaran…de moment estan a la reserva, s’esperen als Tot a Cent, als Grans Basars, als hípers, als súpers i a les ferreteries del carrer Major. De tots els pobles, ciutats, urbanitzacions, pedanies.
Però aquest any ja no faran ràbia (la típica ràbia que els primers anys fa qualsevol innovació en el camp sempre kitsch de la decoració nadalenca). Aquest any, després de dues o tres temporades de creixement exponencial, faran autèntica pena aquests pobrets Santa Claus nans, descolorits, desnerits, fets a Taiwan, intentant escalar campanars romànics, casalots gòtics, joieries amb façana modernista, casetes de maó vist, pisos de l’Eixample, murs de contenció d’urbanitzacions, parets de garatge, casetes de gos. Pobrets Santa Claus nans! L’any passat em venien ganes d’apedregar-los, però aquest any, quan comencin a sortir dels grans basars i de les ferreteries, quan comencin a pujar les parets que els han adjudicat, miraré d’ajudar-los, pobres desgraciats víctimes del Nadal global. I si alguna nit neva, un portaré un o dos o tres a casa meva per fer-los entrar en calor i juro que els deixaré vora el foc…molt a la vora del foc.