El camp de l'Erra

Avui anem forts. Fins i tot serem desagradables. Avui parlarem de l’antiquíssim art de la caça; de matar animals, vaja. L’home és caçador i la dona és recol.lectora, diuen els manuals que volen descriure les diferents maneres d’anar a comprar (i fins i tot de lligar). Però no parlarem ni de botigues ni de rebaixes ni de discoteques, perquè avui anem forts. Per començar, confesso que he mort uns quants ocells a la meva vida…

Pardalets en un dia de neu, he mort. Sí. Amb una escopeta d’aire comprimit que em van passar els reis quan tenia tretze anys. Després ho vaig deixar per una barreja de frustració -sempre he tingut mala punteria- i de sentiment de culpa: els ocells m’agraden vius i cantant dalt d’una branca! Dit això, també he d’acceptar que m’agrada menjar caça ben cuinada i que he crescut envoltat de caçadors i que un parell de vegades vaig córrer amb els gossers que empaitaven un senglar (experiència impressionant), però no duia escopeta. És per això, per aquest coneixement més o menys aproximat del món de la cinegètica, que ara estic desorientat. Desenganyem-nos, caçar és un art rude, rupestre, quasi (per això està tan arrelat i és tan emocionant per a alguna gent) i no sembla art per a senyorets. I en canvi sí. Si una cosa uneix un pagès amb el seu terratinent -a Rússia, a Anglaterra, a Catalunya- és aquesta passió. Aquesta baixa passió…i un parell d’altres. Només hi ha una diferència: el terratinent no s’embruta les mans; qui escorxa la guilla és l’ajudant (escorxar la guilla es veu que és fastigós i al meu poble és sinònim de vomitar), qui li lleva la pell és l’ajudant, però qui es posa l’abric (amb la pell del cap i tot) és la dona del terratinent. Tot això que dic sona desfasat. Però no ho és. Aquests dies m’estic imaginant un enllustrador passant el raspall a les sabates d’un homenet amb el diari a les mans, a la Puerta del Sol, comentant la cacera del jutge amb el ministre (convidats per l’alcalde o el diputat). Sona a España negra, no trobeu? I això que el ministre ho és del govern d’un president bon jan, conegut com a Bambi…us imagineu el ministre carregant l’arma? I això que el jutge és el campió de la justícia, dels desvalguts i dels oprimits….us l’imagineu apuntant cap a un animaló indefens?
Som humans. Què hi farem!

P.s. La foto-vinyeta l’he “robat” d’una revista alternativa de Brighton que es diu schNEWS