El camp de l'Erra

Vaig néixer a Vic, de casualitat (neixem allà on són les mares a l’hora del part; no hi podem fer més!) I Vic és la ciutat de referència a les meves contrades (vull dir del LLuçanès, el lloc on he crescut; ens criem allà on viuen les nostres mares i/o pares mentre som menors d’edat!) Sent doncs d’aquestes comarques, quan dic Salt penso en Manlleu. Vull dir que Salt és a Girona allò que Manlleu és a Vic. A Vic i Girona el Bisbe i a Salt i Manlleu els obrers. A Vic i Girona els monuments, les oficines i les botigues, a Salt i Manlleu les fàbriques, la immigració i els canals (ah, a Manlleu em descuidava la caixa i potser a Vic els calés!) A Vic i Girona beates, a Salt i Manlleu xerraires i dropos (també, no només); per això Salt i Manlleu semblen més fresques, més desinhibides, per això són tan creatives…
Però sense Vic i sense Girona -ciutats meves admirades- Salt i Manlleu no passarien de ser pobles grans quasi desconeguts. A Manlleu hi anàvem -i s’hi va encara- de marxa nocturna, de concerts, de carpes, de bars. A Vic s’hi va de compres, a estudiar. A Girona s’hi va a passejar, a sopar i a la Universitat. Però aquestes coses van canviant. Tothom coneix la carretera de Vic a Manlleu. Tothom coneix la carretera de Girona a Salt. I si voleu -lectors d’aquest post- ara podeu cantar…no us talleu: enmig de la carretera de Salt hi corre una nena, que és el meu desig! I és que Salt serà sempre la ciutat dels Umpah-pah, la ciutat de l’Adrià Puntí. I aquí el post ja es dispara en una altra direcció: que l’Adrià Puntí, el Josep Puntí, és l’autèntic Príncep de Girona (i no l’altre) i, clar, és nascut a Salt. I el príncep de la Plana de Vic, si n’hi hagués, seria el Quimi Portet (que és nascut a Vic, però jo sempre el relaciono amb Manlleu, perquè sembla de Manlleu). Aquests dies que el Quimi ha tret nou disc, ha aprofitat per reivindicar la figura -intermitent- de Puntí. Això, i que han sigut les fires de Sant Narcís i que a Icat FM he sentit algunes de les velles cançons del Puntí. Tot això, i la nostàlgia de la tardor i les castanyeres i que he contemplat les aigües i les boires del Ter (tan perfectes al seu pas per Manlleu), m’ha fet recordar la música i les lletres d’aquests dos creadors rematats. D’aquests dos intèrprets malalts d’escenari. Malalts de lletres. D’aquests dos artistes, poetes, amb una rel de boig (que diem aquí). I també d’aquestes dues segones ciutats. Que quedi escrit.