El camp de l'Erra

Així estem tots: enganxats a una monja benedictina de Montserrat. Anem curts de referents i per això persona que conec que la sent, la veu o llegeix un escrit seu, persona que queda enganxada a aquesta dona jove i heterodoxa, de nom Teresa i cognom Forcades. Abans que comenci la desmitificació, abans que arribin els peròs (que ja he sentit a algunes bandes), abans no es descobreixi que és una activista disfressada o una ànima càndida i de bona fe, però poc documentada, elevem-la als nostres altarets particulars, mitifiquem-la, ni que sigui una estona…  

 I és que ve de gust. En un temps i un país on les persones que ens han d’informar sovint semblen lloros de repetició o simples propagadors de la histèria col.lectiva i el papanatisme, sentir una veu pausada i diferent ja és un fet destacable. En temporades i terres com aquesta, d’enganys, caigudes d’ídols, mentides molt grosses i de molt amunt, preses de pèl generalitzades, pors comprensibles, penúries diverses i pandèmies que amenacen, sembla que ve de gust sentir veus dissidents, que al mateix temps siguin agradables, que es noti que tenen el cap ben moblat i que no ens vulguin vendre fum o directament gasosa. La Teresa Forcades, que segons sembla és metgessa titulada a Barcelona, que ha fet l’equivalent del MIR als Estats Units (i que es va doctorar en teologia a Harvard) no sembla pas el típic telepredicador, tot i que explica coses fortes. I les argumenta des de la ciència (i no des de la pseudociència). Coses contra les indústries farmacèutiques, contra els governs que els segueixen la veta i contra els ciutadans que no ens informem prou abans de fer depèn de quina “bestiesa”. Jo no puc posar del tot la mà al foc per ella, però aquesta dona -que a més és de la meva generació- me la crec. La seva veu serena, les seves argumentacions clares, la gestualitat de les seves mans, la seva cara (amb hàbit) i les seves opinions heterodoxes, originals i plenes de bon criteri, fan que qui se l’escolta no pugui deixar de donar-hi voltes. Pel que veig, li passa a tothom: quedem enganxats a la monja. És com un enamorament. Llavors és quan em pregunto: ¿i si és una gran entabanadora, que ens té hipnotitzats, que ens enlluerna amb la seva dolça fortalesa mentre argumenta de manera un xic tramposa? Ep, però ella no ven res. La Teresa Forcades només ens demana que pensem les coses dues vegades, que no ens deixem enganyar, que ens informem bé, que mirem totes les possibilitats, que llegim la lletra petita. I si ens ven alguna cosa, són les seves idees excèntriques (almenys entre els catòlics): sobre l’avortament, sobre el feminisme, sobre la manera d’entendre l’església, l’espiritualitat, la medicina, la vida i la mort. Sembla que no pugui ser, però aquesta dona existeix i és nascuda al barri de Gràcia (i es pot permetre ser valenta i parlar clar, perquè no té cap cadira, cap bisbat, cap imperi, res a perdre). Us recomano l’entrevista que li va fer Jaume Barberà aquest estiu al programa SINGULARS de tv3 (foto), que podeu trobar a internet. Il.lusioneu-vos amb ella, abans que comencin a treure-la per tot arreu, a banalitzar la seva imatge (l’altre dia vaig veure que un periodista l’anomenava “la monja de moda”), a cremar el seu discurs, a treure-li draps bruts i acusar-la de ves a saber quina relliscada. A més, porta “mocador” al cap, un símbol de llibertat (o de submissió, segons com es miri). I és contracultural, perquè és estudiosa de la Santíssima Trinitat. Ho sento: sempre he tingut una flaca per la gent heterodoxa i intel.ligent!