El camp de l'Erra

El bon soldat Svejk -genial creació literària txeca- es dedica a seguir al peu de la lletra les ordres que rep dels seus superiors i a explicar un enfilall inacabable d’anècdotes de la seva vida civil. Som a la primera Guerra Mundial i el món ensenya la seva cara més absurda. Àustria-Hongria, l’imperi que serveix Svejk a la força, no s’aguanta per enlloc… 

La novel.la fa riure. Glaça. És demolidora amb la guerra, la disciplina militar, el culte a l’emperador (que fa que un taverner vagi a la presó perquè ha explicat que les mosques se li havien cagat, precisament, sobre un retrat de Francesc-Josep). I amb els delators, els espies, els llepes i els capellans castrenses. I tothom beu fins a perdre la dignitat i tothom té una gana que res no calma. I la intendència és insultant. I els soldats es menjarien de grat una vaca vella i seca que no s’estova ni amb vinagre, però han de fer-la bullir tot un dia, i la gana creix… I tothom prova de treure beneficis de les tropes, el pas dels trens, les llargues aturades a les estacions….a Àustria-Hongria -s’ha dit molt- la vertebrava el ferrocarril. A la novel.la que estem comentant de Joroslav Hasek, els txecs no poden veure els hongaresos i els hongaresos no poden veure els alemanys i els alemanys no poden veure els eslovacs i tots han de fer veure que estimen molt el seu emperador i que lluiten units i molt contents contra els russos. I els de Viena consideren els txecs una gent poc de fiar (políticament, per separatistes) i els txecs que estan amb l’imperi són els primers que delaten els txecs conspiradors i parlen sempre en alemany…i tothom es riu dels bosnians. I dels ucraïnesos. I dels txecs. I dels hongaresos. I dels funcionaris de Viena que només entenen l’alemany (i s’enfaden quan els soldats rasos parlen txec entre ells). Perquè Hasek, a través d’Svejk, com el seu compatriota Kafka, a través de Josef K, carrega molt fort contra la burocràcia de l’Imperi Dual. Una burocràcia corcada, absurda i castradora (com totes les burocràcies; com tots els imperis). En fi, que és una lectura recomanable. Un fris acolorit de la grotesca, fangosa, alegre i torturada Europa Central de la primeria del segle XX. Que fa escruixir. Que fa riure. Que fa venir ganes d’engegar deu o dotze Svejks a desfilar en qualsevol dia de la Raza. I que vagi fent de les seves, amb aquell aire de no haver trencat mai un sol plat. I entrant a totes les tavernes. I bevent-se l’orgull, per salvar l’honor. O potser al revés.