El camp de l'Erra

Només sortir de casa, els parlants de les llengües petites ja veiem la necessitat de saber-ne alguna altra. Però els parlants de les llengües grosses…

… es passen la vida sentint comentaris a casa, a la tele, a l’escola i al carrer, a vegades amb un punt de fatxenderia, sobre els centenars de milions de parlants que hi ha al món que fan servir la seva mateixa llengua, una llengua “tan important, que serveix per anar a tot arreu”. Surten de casa i, sí, tothom els entén. El problema arriba quan travessen les fronteres estatals. És una cosa que afecta especialment francesos i espanyols (els que són monolingües). Els anglesos ho tenen més senzill: la seva és una vertadera llengua franca (però també té límits). Llavors, fora de casa, a tot un Rajoy l’anuncien com a president de les Illes Salomó i ell es queda tan ample. L’espanyol es parla molt i és una grandíssima llengua, pero no serveix per anar a tot arreu. En depèn de quins contextos és exactament igual que el català. M’agrada saber castellà. Fora de la península, però, anant per Europa, no m’ha fet mai gaire servei. A Amèrica és una altra cosa. Totes les llengües són necessàries i totes tenen un límit. De manera que no cal anar amb gaires fums. I com més llengües sapiguem, molt millor…començant per les que tenim a la vora, per petites que siguin. L’argument de la quantitat és humiliant i a més amaga un parany.