EL PARADÍS NO EXISTEIX (tot és Purgatori)
Fa uns dies que em dedico a rellegir que és un gust. La segona lectura de La ruta blava, Viatge a les mars del Sud em confirma que aquest és un dels millors sagarres (després, o abans, de Les Memòries, que ja són un monument). A Sagarra, com a tots els clàssis (i més si són catalans) li tocarà anar passant purgatoris…
Se’l blasmarà -se l’ha blasmat sovint- per l’excés i l’agosarament en l’adjectivació, pel punt de vista colonialista i/o classista i sobretot per la lletjor de fer un creuer pels antípodes mentre Catalunya està en guerra. No dic que no. Parlant del llibre com a obra literària, però, això darrer compta poc: amb el temps l’obra de Sagarra, com la de Pla, és una victòria. I una llavor deixada. Diuen alguns dels partidaris de Sagarra que la seva llengua és sensual “cosa que es troba a faltar en la narrativa catalana actual.” Penso que no han llegit – un fet normal, d’altra banda- gran part de les obres que es publiquen i que s’han publicat en tot l’àmbit lingüístic. I diuen alguns dels detractors de Sagarra que la seva prosa és “excessiva, pintoresca, efectista, foc d’encenalls.” Aquests, amb tots els respectes, no han entès res. Sagarra -crec i penso i dic- és sensualitat, és forma, llum, pell, paladar, és adjectiu gairebé forçat, però també és ànima, profunditat i anàlisi. A La ruta blava, si la llegiu i la rellegiu, hi sentireu els ecos -llunyans i molt lleus, somorts- de la Guerra Civil, hi veureu també el desencís i la compassió, la ironia i l’erotisme, l’amistat i la brutor, tot això barrejat i dins d’un treball antropològic de camp que ens descobrirà dues o tres coses: que als anys trenta la Polinèsia ja estava “corrompuda” per la influència europea, que als mateixos anys ja hi havia una visió del món moderna, tolerant i cosmopolita com la que poguem tenir avui (en molts aspectes, els anys quaranta i cinquanta van ser un anar enrere com els crancs, sobretot a Catalunya, clar; això a les pàgines del llibre s’intueix) i que aquesta visió tolerant i moderna dels anys trenta, ho és sense la censura que representa el políticament correcte actual, tan capador. Sagarra, perspicaç com és, s’adona de seguida que el pressumpte paradís polinesi no existeix de fa dies -si és que mai ha existit- i que tot es redueix al posat: uns a fer veure que viuen al paradís, perquè els que busquen el paradís trobin alguna cosa on agafar-se, i els altres a fer veure que han trobat el paradís, tot i la decepció que els està embargant. Sagarra accepta que la Polinèsia és una mena de Purgatori, que tot és Purgatori. Una meravella l’alegria i el detallisme amb el que descriu el viatge d’anada i la brevetat amb la que enllesteix la tornada. I -cosa que fa pensar en Orwell tornant a Anglaterra del seu viatge a Catalunya- la simplicitat i la força i la contenció amb la que descriu la Mediterrània retrobada. No us deixeu portar pels prejudicis; que Sagarra fos molt popular al seu temps no li treu cap mèrit literari.