El camp de l'Erra

No crec que Sant Feliu Sasserra pugui renunciar a la visibilitat que li dóna jugar la carta lluçanesa. Tampoc em puc imaginar un Lluçanès sense Sant Feliu, flamant capital que va ser, en els temps de la sotsvegueria, amb aquell edifici de façana renaixentista tan elegant, tan distingit. Sant Feliu era capital i Nova York encara no existia. A Sant Feliu llegeixen més el Regió 7 que no pas el 9 Nou, em diu, a cau d’orella, maliciosa, una bruixa (de les de Macbeth, escrita, any amunt any avall, a la mateixa època que al Lluçanès penjaven algunes pobres dones). I sí. M’imagino dos santfeliuencs que es troben davant de Crist Rei a Manresa i diuen, què hem de fer? Aviam, d’entrada continuar llegint el Regió 7 i, qui vulgui, el 9 Nou; això no canviarà. Ni les altres coses (metges, mercats, concessionaris de cotxes, sastres, rellotgers, estació de tren, llibreria de referència, decatló o el que sigui). El cor dividit entre Manresa i Vic, però Prats? Sí, Prats, i tots els altres pobles. No parlem de la comarca de Prats, parlem d’una xarxa de pobles, parlem de tots nosaltres. Ara, Sant Feliu pot deixar de ser la cua d’un Bages industrial, atrafegat, molt ben comunicat per totes bandes, però molt espès de gent i edificis, per passar a ser part principal de la marca Lluçanès (turisme de qualitat, calma, cultura, equilibri, paisatge, noves feines, noves oportunitats). De cop, tretze pobles al mapa. Pam. Mentre repiquen les campanes, a vol d’ocell ja veiem que hem entrat de ple a la terra del pa, la terra del vi arriba fins allà i allà s’atura. I la terra del pa, daurada a mig juny, verda a l’abril, torrada a la tardor, la terra del pa i els boscos i els marges s’enfila i travessa tota una comarca fins arribar a Alpens, allà on potser afluixa el predomini del pa i comencen a treure el cap les pastures: Borredà, Les Llosses, i amunt, camí del Pirineu. Però els d’Alpens diuen: És que nosaltres tenim més tirada a Sant Quirze, Ripoll, Torelló… Com pot ser que en tan poc tros hi hagi tanta cosa, tanta varietat? Perquè el Lluçanès és al bell mig de moltes circumstàncies, és terra de moltes transicions, sempre va ser un lloc de pas, però també de quedar-s’hi, és equidistant de tot i no és d’enlloc, és ell mateix. Sant Feliu, com Alpens, va ser terra de ferrers. I no són campanes, no, és el pim i pam del mall a l’enclusa: hi va haver un temps que n’hi havia una dotzena a Sant Feliu, de ferrers, perquè era al peu del camí ral entre Manresa i Ripoll. A Alpens, al repic dels malls s’hi barreja el record dels trets dels carlins. Sant Feliu, la vila sotsveguerial, amb la seva bellesa de secà, ens parla d’un passat tèxtil, de treballar la llana, primer, i de fàbriques més importants, després. Aquella fressa de telers! I Alpens, tota orgullosa de la seva bellesa més humida, més frescal, més de muntanya, més d’estiueig de tota la vida, també sap què són els telers. I sap que té un lligam, sap que té tota una comarca als peus que la lliga, seguint una espina dorsal de pobles, i que fineix precisament a Sant Feliu Sasserra. Tot això és important, però i el futur? El futur ha de ser nostre, cordonses!

Sant Feliu i Alpens comparteixen l’honor de ser distingits per dos dels més grans poetes. Mossèn Cinto, que parla de sant Pere Almató  i  Agustí Bartra que parla del “seu” bastó d’Alpens. I de Shakespeare.

Planter de sants, oh vigatana terra!
segueix florint per nostre Redemptor;
lo màrtir nat en Sant Feliu Sasserra
fes que no sia ta darrera flor.

(Jacint Verdaguer)