El camp de l'Erra

La silueta, deixeu-me que en digui skyline, de Sant Boi i d’Oristà són inconfusibles. Colors i formes que se’t claven al cervell. Per què? Cézanne, el pintor provençal impulsor del cubisme, diu que no hi ha res més bo que la senzillesa, el ser directe. Tota la resta només és un joc. Potser és això. La senzillesa d’unes formes que prometen i que un cop dins encara donen més del que t’esperaves. A finals del segle XIX Picasso va fer una estada a Horta de Sant Joan, Terra Alta (una comarca amb pocs més habitants que els del LLuçanès) i va dir aquella frase tan famosa: “Tot el que sé ho he après a Horta”. Barcelona, París, Nova York… Horta de Sant Joan. Les dimensions d’un lloc es mesuren de moltes maneres. Però això ara és igual. Formar part d’una comarca no demana ser molts, ni perfectes, ni macos, ni ideals, però si resulta que cada poble amaga un o dos o tres secrets, oli en un llum. Secrets de cigrons que són com perles, de tan difícils de trobar. Retaules barrocs i neoclàssics. Criptes. Balmes marcades per la bandoleria. Cases que necessiten tres-centes seixanta-cinc finestres si els seus habitants volen donar a l’abast de tot el paisatge que tenen per veure, i amb sales ben moblades on hi puguin dormir els “infants” carlins don Carles i donya Maria de les Neus de Bragança. Poblats romans colgats sota la terra més o menys roja de Puig Ciutat. En fi, que el Lluçanès també tenia camins que duien a Roma i a la glòria, com qualsevol lloc que s’hagi de valorar. I amb totes aquestes credencials, dos pobles s’agermanen, si puc opinar, perquè semblen fets pensant en la mirada d’un pintor, sigui impresionista, sigui cubista, sigui abstracte. Tot això dóna un rang a aquests dos pobles que ja voldrien molts d’altres. El LLuçanès ja ho té això: de qualsevol senzillesa en fa un gran què. Per això necessitem i ens mereixem ser una comarca com déu mana, amb color propi al mapa, amb recursos propis a la butxaca, amb totes les de la llei. Del romànic al barroc. De les formes clàssiques romanes al neoclàssic d’un altar. D’un bandoler quixotesc a un general Savalls entrant i sortint del Vilar. Del cigró al pa de forment. De la simple artesania d’un càntir a la sofisticació del marbre d’una capella lateral. D’un carrer vell a un carrer antic. Tot això, sempre, amb el belar de fons d’ovelles i cabres, de cabrits i xais. Oristà, La Torre…amunt, amunt que fa pujada. No cal que vagi repetint els arguments: tot això és una comarca ben clara, ben marcada, amb molta personalitat, una comarca que es mereix treure el cap, mostrar-se tal com és, i ser reconeguda. De la Gavarresa al Sorreig, del Llobregat al Ter. Ho fan, ho feien, els ramats que amb el seu passar continu ens han dibuixat. Nosaltres també és un camí que voldríem tenir ben marcat. Imagineu per un moment la silueta de Tornamira, allà alçat damunt del verd dels camps. No us sembla alguna cosa molt important? És el que tenen els llocs privilegiats, que necessiten més cura que els altres, perquè donen molt.

.

continuarà…