El camp de l'Erra

De pobles en són tretze, de nuclis, alguns més, però de cases grans i petites n’hi ha una sembrada que espanta la terra. Per això fa anys se’m va ocórrer la gran bestiesa que la capital del Lluçanès, si un dia arribava a ser comarca, no havia de ser un poble o una vila, sinó una casa; concretament un hostal. No sé, vaig pensar que la canalla a l’escola fliparien quan haguessin de dir, Lluçanès, capital, l’Hostal del Vilar. Això era un somni, però la realitat ha trobat una solució més possibilista, entre pràctica i sentimental: posant la seu del Consorci (embrió de la comarca) a l’antiga escola de Santa Creu de Jutglar. A pocs minuts de Prats, però en terme d’Olost, així desactivem l’eterna rivalitat, futbolera!, i de passada recuperem el lloc on tradicionalment es trobaven els jurats del terme del Lluçanès, allà davant mateix, a la Casa Gran. Ara que s’acosta el moment decisiu, penso que això de la capital té poca importància (avui que fem tantes gestions per internet, no hem de pensar en un tipus de comarca com les que  es van dibuixar els anys trenta del segle XX). Prats és la capital demogràfica, econòmica i comercial, això no ho poso en dubte, ningú els ho prendrà, però la resta, per sort, està molt repartit. Cultura, esports, història, turisme, altitud, vistes, arxiprestat, dinamisme, bellesa, ermites, gastronomia, art, patrimoni… Agafem una bicicleta, costa a munt o costa avall, el Lluçanès no vol cames fluixes, i vinga, d’Olost fins a Sant Agustí, castells, grans cases pairals, petites masoveries, hostals, capelles, molins, barraques, coberts, corrals, pous, parets de pedra seca. Només cal que ens ho creguem, que respectem aquestes meravelles que heretem dels nostres vells, que els donem el valor que tenen i així els podrem deixar en bon estat a les noves generacions i els podrem ensenyar amb orgull als visitants. Amb comarca pròpia, com a mínim tindrem més mitjans, més capacitat d’incidir, més visibilitat. No pot ser que ara que ens trobem davant la gran oportunitat la deixem perdre. No pot ser que havent arribat tan enllà, ara ens tremolin les cames i ens descuidem d’anar a votar amb convicció i alegria (som l’enveja de molts territoris que voldrien ser on nosaltres som, a punt de fer el gran salt). Diuen que, abans de l’arribada de les carreteres, santa Creu era una cruïlla de camins. Imaginem uns ramats que avui surten de bon matí d’Olost, arri, deixant enrere el doble campanar, galing-galang, sant Adjutori presidint, uns pollancres a la vora d’un rec, i arri. Mentrestant, uns altres ramats que, venint del cantó del pont de Cabrianes, han fet nit a la Torre d’Oristà, també surten de bon matí, tric, trac, cap al Coll de l’Arç i tots dos s’ajunten a Santa Creu i plegats pugen cap a Beulaigua, la Blava, Santa Eulàlia i enllà, i després tiren cap a can Jaques (passant per la Ramada Encantada, la del nord, perquè al Lluçanès com a mínim n’hi ha dues) i s’acomboien amb uns altres que pujaven del Moianès per Alboquers, fins als frescals de Sant Bartomeu del Grau i Perafita i cap a l’Hostal del Vilar, i d’allà, convertits en una corrua de cal Déu, enfilen cap a Sant Agustí, els Munts de rerefons, i després, a tot drap pel mig del carrer de l’Alou, amb aquella pujada tan maca que hi tenen.  I a cada poble per on passen surt gent, dones amb davantal, canalla amb els genolls pelats, homes amb ermilla de vellut, i demanen novetats: Què diuen per vall, pastor? Què conten els d’amunt? Què dieu de nou, pastoreta? Però això era abans, ara tot ha canviat. Ara, un GPS, ara, bicicleta, cotxe, moto, camió, running… Potser tampoc hem evolucionat tant. Som Lluçanès i tenim els camins ficats al bell mig del cap. Som una xarxa de camins, corriols, dreceres, un anar passant. Som firandants i  fills i néts de firandants de la Fira de l’Hostal, o potser senzillament passa que la vida ens ha portat aquí, i ens ha agradat i hem decidit fer d’aquesta terra la nostra. Voldríem gestionar un pressupost concret i sortir al mapa.

(continuarà)