El camp de l'Erra

Vinc impregnat de les aromes montserratines. Guieu-nos, guieu-nos pels camins fressats i amb baranes que enfilen cap a Sant Jeroni. Sentor de bruc florit, de conglomerat de roques, de mató de cabra salvatge. Galing, galang. Ho sostinc perquè hi ha olors que són molt exactes: sotana fresca amb espígol amb galetes remollides d’anacoreta i oli industrial de greixar la maquinària del funicular i glàndules sudorípares excitades i llibres vells i nous per estrenar i no només la cera que crema, també la que no crema. Roquets blancs d’ariel dels escolanets amb veus blanques i ànimes blanques. Les emocions pugen fins la gola i és una sort. Perquè hi hauria gent que es posaria a entonar el Virolai i amb la seva sortida de to espatllaria tot l’efecte que fa aquell estol d’aucellets que s’escampen per l’altar als volts de migdia com si fossin fets de vent, com els bunyols.

Però la vertadera aulor montserratina, la sentor que puja i s’escampa per eixos turons, és d’una altra mena. És la que ens parla dels nostres pares que un dia es van casar tot il·lusionats i ens van crear, potser, amb una sotragada (abans o després de la pujada a la muntanya que santifica). I és per això que el cor se’ns infla només de posar els peus al pàrking i notem coses, pessigolles, flaquesa de cames. La muntanya serrada no ens deixa indiferents. Què ho fa? Jo tinc una teoria. I la teoria diu que és culpa de l’horitzó malva, del coll del Bruc amb boires, glaç i dies de neu, de l’Abat Escarré, de les campanes, galing, galang. Culpa d’Irineu Segarra, llànties, quadres, llibres, revistes, culpa del primer cremallera, el primer aeri, el primer vertigen dels anacoretes, la primera dona coreana amb qui vam creuar mirades, el primer abisme sota els nostres peus amb xiruques. Quina sort, quina gran sort tenir eixos turons tan a la vora de casa. Des de la meva casa d’interior (i no dic res de l’ànima), mentre esmorzo cacau o café assegut rere els vidres, els veig allà lluny i noto un pessic a l’esquena. Però no és el mateix mirar una estampa coneguda que ser-hi. Que fer-nos allí un palau amb la memòria.