DE QUI ÉS EL CAMP DE L?ERRA?
Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l?Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l’amo d’aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d?altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s?ha de pensar a deixar tancat.
Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina ?castanyera? (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d?un conill que li ha sortit al final del Camp de l?Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l?Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l?Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m?he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms.
Potser era d’aquell famós Jean-Paul Erra, el xèrif d’un d’aquells famosos rius -ara no recordo quin- del western que interpretava magistralment el Robert Mitchum. Per cert, hi teniu algun parentiu?
Malgrat pugui ofendre algú per ficar-me allà on no em demanen (un dels trets característics de la meva personalitat i que,…val més callar) deixeu-me aventurar una hipòtesi.
Estic segur que tots els lingüistes que ens envolten coneixen les extranyes derivacions que pateixen les paraules (en aquest cas noms) al llarg del temps. No serà, en el cas que comentes, que el camp no era pas de l’Erra sinó del R. No em refereixo al meu tiet (en Mitchum, que baixava el riu amb la Marilyn i que deu l’hagi perdonat) sinó qualsevol altre, en Raimon, en Ramir, en Romuald o la Roser, la Raina, la Raquel o qualsevol altre propietari que en algun temps (posem per cas en temps revolucionaris) volgués restar en l’anonimat…. aneu a saber,….
…algun dia d’aquest puiaré a veure el tros….espero que, malgrat l’audiencia(!) d’aquest bloc, encara ningú l’hagi okupat…
de totes maneres,….la terra, pel qui la mena!!!!
A, per cert, hauriem de matissar allò que al Lluçanès es pot passejar arreu sense por,…a Olost, per exemple, encara hi ha amos tant malfiats que et miren malament si arrenques tan sols una floreta dels seus prats per oferir-la a la teva estimada/t
Salut
Robert