COSES QUE M’EXPLIQUEN A MITGES…
En altres posts ja ho he comentat: a vegades em ve gent i m’explica unes coses força curioses. L’altre dia se’m presenta una dona més aviat alegre i em diu que ha anat a la plaça del monestir del meu poble i que s’ha trobat el sagristà escombrant la llosa de la vora del vell xiprer solitari de la plaça. I ella li diu:
-Què, escombrant grava?
I el sagristà li contesta:
-Grava no. Un mort. Estic escombrant un mort…
Perquè es veu que mentre el sagristà estava a punt de començar una visita comentada pel monestir, li havia arribat una persona amb una urna i unes cendres. El sagristà li havia dit que esperés que haguessin acabat la visita i llavors ell, amb calma, li obriria el cementiri i ella podria escampar les cendres per entre els xiprers….
-…però es veu que la persona tenia molta pressa i m’ha abocat les cendres aquí al mig de la plaça, al voltant d’aquest xiprer vell i solitari…i ara, mira, aquí em teniu recollint equest, aquest mort!
I un cop sentit això et vénen al cap unes quantes preguntes. Qui era el mort. Qui era la persona que portava l’urna. Quines eren les presses. I per què el xiprer vell i solitari de la plaça? Però aquesta darrera pregunta és l’única que em veig amb cor de contestar: el xiprer vell i solitari d’aquella plaça és impressionant per aixoplugar unes cendres. De qui siguin!
I després he anat donant voltes a l’assumpte i he pensat que el xiprer és tètric quan el pensem al cementiri i és dolç i artístic i fins i tot vacacional quan el posem vora un camí, en una plaça o en un fons de paisatge de la Toscana. I així, aquestes cendres volien aquest xiprer d’aquesta plaça i no pas cap altre. I així es va fer; encara que després aquelles cendres anessin a parar dins una pala i de la pala a….no vull ni pensar-ho!
Tot això diu molt de la transcendència del símbol, del gest. I també diu molt d’allò que som. I de la importància que tots plegats ens donem. I de la bellesa d’alguns racons del meu poble.