El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 8 de març de 2011

Cool hunter a París (a casa som quatre)

El cool hunter (caçador de tendències) professional s’estima més Nova York, Londres, Berlín, fins i tot Los Angeles (ja s’ha de ser xaró), però un servidor, de tota la vida, s’estima més anar a París. La setmana passada ho vaig fer, ho vam fer (a casa som quatre): vaig anar a veure què es cou, què es porta a la Ville Lumière (que no s’ha d’anomenar mai així, si es vol ser un autèntic cool). Bé, com a aficionat a aquesta mena de cacera vaig detectar quatre o cinc tendències ben clares…


 

Ja es comencen a veure cafeteries –per exemple al barri del Marais, que de moment encara marca la línia a seguir (però ja comença a mostrar signes de desgast… se li estan acostant molt les botigues de quincalla xinesa que han envaït tota la part baixa de la rue du Temple) –, ja hi ha bars al Marais, deia, on no deixen entrar amb ordinador portàtil. I, alerta, perquè al TGV es demana que el mòbil només es faci servir a la plataforma. Ara ja no es va al museu del Louvre a veure La Gioconda (es considera vulgar i cutre), ara al Louvre s’hi va a veure els fonaments del Louvre Medieval, a fer el cafè sota la piràmide i es puja un moment a veure el “quadre del mes”, que aquest març eren Les Tres Gràcies de Cranach, i apa. On no es va “ de cap de les maneres” és al Pompidou… desfassat, desfassat! Ara s’ha d’anar, il faut absolument, al museu du Quai Branly, obra de Jean Nouvel, amb jardí vertical i obres d’art asiàtiques, africanes i d’Oceania…perquè  tot allò Europeu… démodé, démodé! També hi ha novetats en les enganyifes a turistes. Ara està de moda el truc de l’anell. El turista s’ajup en un pont molt romàntic a fer una foto, de cop se li acosta un home estranger (vull dir que s’expressa amb signes) i fa que ha trobat un anell… és teu? L’anell és una aliança gruixuda i amb unes inicials gravades. El turista es mira la mà i diu que seu no. L’home que “l’ha trobat” fa que “d’ell tampoc”, que no li entra. Diu al turista que ja se’l pot quedar. I el turista –que a París sempre sol anar curt d’armilla– té un primer pensament d’aprofitar-ho….”collons, un anell gruixut, potser és bo i tot, aquest paio és ruc!” Llavors, el paio demana una recompensa i està previst que en aquell moment el turista tregui la cartera…. No sabem si li pispen. No sabem el final. Això és tendència. Anells falsos. Quincalla. Als resturants es posa un canal temàtic –a la tele de plasma- on només es veuen relaxants imatges de paisatges retocats. També es veu que es porta anar des del centre a menjar cus-cus, sobretot els divendres, a qualsevol restaurantet jueu- tunisenc del barri de Belleville. Tot allò tunisenc està molt ben vist i molt de moda. El llibre en paper continua estant a la page i ara mateix s’ha de comprar assaig sobre el Magrib: no cal llegir-lo. Al metro, la darrera novetat en captaires és posar-se a llegir salms i parar la gorra. Tot això hem trobat anant de cacera de novetats per París. També hem vist gronxadors, tubogans, ànecs i coloms…i gossos dàlmata (es veu que al Marais hi devia haver una gossa que tingué deu gossetes i cada una d’aquestes deu gossetes en va tenir deu més). Abans es deia “estar a la page” i ara som cool hunters. Anàvem per París tots quatre amb els ulls ben oberts.



  1. Sempre ens quedara Paris. L’influència anglesa també elimina el “demodé” i ara només es diu “must have”. La rive droite comença a estar de moda i s’hi pot trovar samarretes i bosses impreses amb la paraula “rive droite”, i hi ha alguns anys aixo hagués estat un pecat.
    El cous-cous es gratuit ,es una tapa gegant pels que tenen gane i pocs “duros”.
    Per ser encara més “in” s’ha d’anar al centre 104 i al nou “gaieté lyrique”.
    I si ets “bobo” anar a l’hotel “amour” diumenge al mati a les dotze pel brunch…
    A bientôt 
    ferran
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent