El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 24 d'abril de 2008

CONTRACRÒNICA DE SANT JORDI

El meu primer esmorzar de Sant Jordi al Regina. Sota la marquesina, gent saludant-se, besant-se, abraçant-se. Entro al costat de la Isabel Obiols i no es passa de ple. Busco cares conegudes, però totes les cares són conegudes. Passa la Lucrècia. Es veu que ara també és escriptora. Vaig a la barra a demanar un cafè. Dues noies asseguren que altres anys hi havia cava per esmorzar. Les miro i veig que una és la Lucía Echevarría… La Isabel em diu que el Biel Mesquida em vol saludar. Trobo la Blanca Busquets, que sembla que domina la situació. Busco canapès. No en trobo. Veig passar el Pep Coll, el Boris Izaguirre. Em presenten no sé qui. Passa el Carles Reixac. Es veu que ara també és escriptor. Passen micros i càmeres. Tothom posa cara d’ Entrevistat Interessant. Aviam si piquen!

Es fa la foto de grup. Quaranta o cinquanta flaixos es disparen. Els fotografiats es pensen que són importants, però al final només es distingiran les trenes de la Lucrècia. Veig l’Eva Piquer prenent notes en una llibreta: porta unes sabates estranyes. La gent va marxant. Per fi descobreixo els canapès. Veig passar el Manel Baixauli amb una maleta de rodes. El saludo. Xerrem i això justifica la meva anada al Regina. Torno a la taula. Agafo dos croissants de crema. Ja quasi no queda ningú. Surto al carrer i un d’Icat Fm em pregunta si he vist el Mathew Tree, que l’han perdut. Dic que al WC hi havia una porta tancada. Un cop al carrer sóc encara més anònim que mai. A la Gran Via veig una immensa cua: és el Zafón! Vaig a la llibreria Ona i signo uns quants llibres. Al meu costat, la Mercè Ibarz. El públic de l’Ona és majoritàriament d’Alpens ¿? Els de La Magrana em porten a dinar. A l’altra punta de la taula -ovalada i gegant- hi ha una dona que em sona…és la Carmen Posadas. Crec que m’ha mirat un moment, però no m’ha trobat gens interessant. Xerro amb el Llibert Tarragó, amb la Isabel Obiols i amb el Rudolf Ortega. Encara no acabat el dinar, la Joana em fa córrer cap a la parada d’Abacus. Sec al costat del lletrista d’Antònia Font. És home de poques paraules! Veig el Bassas. Arriben el Florenci i el Josep Ferrer. Els d’Abacus em regalen una rosa. Anem a fer un got. Regalo la rosa a la dona que frega el vàter: no vull dur res a les mans.  Més tard compro una rosa a una gitana que m’ha dit “guapo”. És la rosa de la Mercè. M’acosto a la parada de La Central. M’hi trobo la Mercè, el Biel, el Marçal, la tieta Carme i el Ramon. Regalo la rosa. Signo uns quants llibres. El Biel saluda al Màrius Serra. Veig que també hi ha el Vila-Matas. El públic de la Central és variat, però vénen quatre persones que tenen relació amb el LLuçanès. Tinc a un costat la Susanna Rafart. A l’altre costat, la Patrícia Gabancho. Parlem de futbol ¿? Passa una senyora i em demana si jo he escrit el llibre que hi ha allà damunt. Li ensenyo la foto de la solapa. Em demana que “a quant el venc” li dic disset i em diu “ja passaré després”. No torna. La Joana de RBA m’acompanya fins la parada de Laie. És última hora. Signo força llibres. Tots a desconeguts. Menys un. Unes noies de Solsona es volen fer una foto amb mi, però no compren el llibre.  Les nou del vespre. Estic fet pols. Anem a un Pans amb la família, el Cesc, el Josep i el Florenci. Ens separem. El Josep Ferrer puja en el meu cotxe. La Mercè i els nens van en un altre. Amb el Josep xerrem de l’experiència de signar llibres a Barcelona. A mitja autopista del Maresme em comença a sagnar el nas. El Josep em passa un mocador. Quan arribo a casa, em miro el mocador tacat de sang i em sembla una rosa de Sant Jordi.



  1. Ramon, ja sóc a mig llibre, i segur que entre avui i demà l’acabaré. M’agrada molt!
    Ho has fet de primera, això de saltar del conte a la novel·la.
    Volia afegir un comentari al teu text sobre Cuixà, però com que no puc accedir-hi, el poso aquí.
    Jo també vaig conèixer el Josep i els altres monjos de Cuixà, ja fa quaranta anys, quan en feia pocs que s’hi havien establert, expel·lits de Montserrat.
    En ple franquisme, anar a Cuixà era anar a un altre món. Hi vaig fer dues o tres estades, amb una amiga i la seva família, que hi tenia alguna mena de vinculació.
    Nosaltre dues, que teníem quinze anys, absorbíem com esponges tot el que vèiem i sentíem. Hi vam conèixer gent de tota mena: txecs que explicaven de primera mà què havia estat la primavera de Praga i el que va venir després, portuguesos que havien fugit del seu país per no anar a fer la guerra a l’Àfrica.
    Tot plegat, el lloc, els monjos i la gent que hi trobaves deixaven un record dels que duren tota la vida.

  2. Et vaig coneixer a la tenda de la Central. Estic per les primeres planes, m’esta agradant. El meu marit diu que soc una mitómana i que es una tontería voler fer-se signar els llibres. Es posible que tingui raó. M’en alegro de no esperar a la Lucía etxevarria. ( pot ser no va vindre ) De totes maneres t’animo a tornar l’any que ve.

Respon a Barni Xic Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent