El camp de l'Erra

A la vora del mar m’he trobat un home gran que de noi va ser vaquer al meu poble, al cor del Lluçanès. M’ha vist, se m’ha acostat i de seguida m’ha parlat de la “fira”.  Després m’ha preguntat per persones del poble que ell va conèixer. Algunes jo també les he conegut. N’hi ha que encara hi són, d’altres fa anys que van canviar de poble, moltes són mortes…  

El dia de la fira de l’Hostal del Vilar té això. Com que es celebra a principis de tardor, al mig d’un descampat (el màgic descampat que envolta la masia, antic Hostal del Vilar), el dia que toca (sovint entre setmana) i fa segles que es porta a terme, té acumulada molta nostàlgia. Perquè fou la fira dels ramats que baixaven de l’alta muntanya, perquè era la fira de deixar-hi la migdiada, de trobar xicota, de comprar l’esquella, el primer ganivet, uns allargavistes de plàstic, el camió dels bombers, el jersei dels primers freds, la carpeta del curs acabat d’estrenar, la manta per poder aguantar el cru hivern que s’acosta… Per això cada lluçanenc té lligada a aquesta fira alguna fiblada (de les que envia la memòria): records d’infant que sent per primera vegada un xarlatà, d’adolescent que s’asseu en un marge i fuma, de casat amb la canalla que se li perd, de vell recordant altres fires… No em vull posar malenconiós. Només deixeu-me pensar que trobar-se a la vora del mar -el dia mateix de la fira de l’Hostal-  un vaquer que de jove va guardar pels nostres prats i boscos, per força ha de voler dir alguna cosa. I com que aquest any tampoc hi he pogut anar, doncs vinga melangia! La tardor ja ho té això. És el temps més bo de l’any, però és malenconiós de necessitat i té una llum que arronsa bastant i els primers freds fan venir esgarrifances. A pagès, els voltants de Sant Miquel són una mena de cap d’any. I si s’avancen les fredorades, i per desgràcia glaça (cosa rara, però no impossible), es perden moltes coses, molts fruits dels arbres, molta vianda de l’hort, alguna tongada de bolets primerencs… N’hi ha que tenen moltes més parades i n’hi ha de molt més divertides i de molt més glamuroses, de fires, però no n’hi ha cap de tan nostàlgica com la de l’Hostal. Crec que és per això que la gent hi continúa anant en massa. O bé hi pensa, quan arriba el dia i es troba lluny (encara que ja hagin passat quaranta anys de la darrera vegada). Per això avui el vaquer, a la vora del mar, estava nostàlgic. I jo també, una mica.