El camp de l'Erra

Diu Federico García Lorca que Granada és una ciutat feta per a la música perquè és una ciutat tancada, una ciutat entre serres on la melodia és retornada i limitada i retinguda per parets i roques. Jo la veig com una gran capital (en els dos o tres grans carrers del centre), com una vella ciutat provinciana (de convent a església i d’església a convent) i com un poblet pirinenc (al caminet que segueix el Darro, sota l’Alhambra, vora l’Albaicín, cap al “paseo de los tristes”). Lluny del barri vell i el centre, la ciutat de seguida s’escrostona i perd molt ràpidament el llustre…

No sé si és pel fred, per la llum, per les pedres o pel posat de les persones, però a mi Granada m’ha semblat una ciutat més castellana que no pas andalusa. Algunes coses, però, desmenteixen aquesta percepció: l’accent, la simpatia (sense arribar a ser embafadora) i la quantitat de gent que es declara seguidora del Barça (vam tenir l’oportunitat de veure el Barça-Madrid en un bar de tapes de la Plaza Nueva; hi havia un lleuger predomini de barcelonistes!) Els patis de les cases, els cármenes, però, estan amagats (com si la gent visqués cap a dins i no cap al carrer com diu el tòpic andalús). Al Sacromonte, a primeres hores de la tarda de dissabte, vam poder sentir de lluny “cante” improvisat, davant d’una casa baixa, a la llum obliqua de novembre; em va semblar auster, contingut, quasi malenconiós (aquell cant, el lament). De fet, Granada és malenconiosa i bella, com a mínim ara que Sierra Nevada està tota blanca i que no hi ha cues inacabables a l’Alhambra i ara que “hi ha una olor de palla cremada i les fulles a pilots comencen a podrir-se. Plou i la gent s’està a casa. Però al mig de la Puerta Real hi ha diverses parades de ximbombes...” Quin gust traduir García Lorca! I jo hi afegiria que hi ha fruits madurs als magraners, que hi ha bon oli a les tavernes, que hi ha molta gent a les misses dels vespres, que hi ha botigues i clientes molt burgeses als carrers del centre, que hi ha campanes, sucursals de La Caixa, pintades anarquistes (moltíssimes demanant l’indult per a Amadeu Caselles), tombes de Reis Catòlics i salons de te berberescos. També hi ha joves peluts amb gossos -com a totes les ciutats amb fama de romàntiques-, casats de nou que segueixen fil per randa la ruta turística (a l’Alhambra, qui ho vulgui, amb audioguia en català, s’ha  de dir), anglesos tipus Brenan (que lloguen un cotxe, van a La Alpujarra i en tornar a Londres tenen pensat escriure un estudi antropològic) i gent que va a Granada des de la vega a comprar loteria, al metge, al Corte Inglés o a menjar al burger king. No hem vist enlloc els cecs pidolant (no hay en esta vida nada mas triste que ser ciego en Granada…), hem vist poques gitanes amb romaní i pocs islamistes a la reconquesta: però és que anar a Granada a finals de Novembre és una cosa que només la recomanava Lorca, perquè més endavant, al bon temps, es veu que no es viu de la fressa de campanes, la gent canta molt més, hi ha gelateries que vessen i surten totes les gitanes i tothom canta i tot està florit (menys la sierra, que deu ser gris-verda).