El camp de l'Erra

A vegades, cansats de la dita ficció, agafem un recull d’articles. Vaig directe a un llibre que fa uns dies que passejo amunt i avall. Mar, muntanya, mar, muntanya. Finalment el puc obrir: reobrir. I ja no el puc deixar. Recordava l’estil directe, enjogassat i lliure de Ramon Barnils de quan el llegia cada setmana a El Temps. Passen els anys i no perd, no. Encara guanya. De cop, em vénen ganes de fer articles. Del tema que sigui. Amb la llibertat i la mala llet i les poques manies d’un valent. Però no tots estem preparats per ser un Barnils. Un Ramon, encara. Els seus articles de fa vint, trenta, quaranta anys…i encara belluguen! Encara ara fan un efecte de cop de puny sobre una taula plena de te, pastes i confitures apegaloses. Apa, cop de puny i a prendre pel sac la tetera. Tens aquesta sensació. Cop de puny o bé aixecar els genolls per sota la taula, per sota les estovalles brodades, amb tota la seva còrpora, i apa, adéu joc de cafè, adéu tranquil.litat, adéu bassa d’oli. Hi ha coses en aquests articles de Barnils, que dites avui, que publicades avui, encara aixecarien algunes ires. A qui li tocava el rebre, li tocava de dret: Déu nos en guard! Fa dies i dies que em pregunto què escriuria Barnils d’això que ens passa. Del país, em refereixo. Se’n fotia de tot, però sabia perquè ho feia. Se’n fotria de tots nosaltres. Avui riuria sorneguer i tocaria els platerets al bell mig del circ. Vas llegint, vas llegint, i te’n vas fent creus. Llavors, quan  ja semblaria que s’ha acabat l’article, arriben aquells finals breus, aquells repicons. Patapam: Que ens faci proft. Jo, aranès. És a dir, Pound. I res més, i què més podríem demanar. Barretada. No ho sé pas. Quina mania… Uns finals que ens servien per encollar saliva. Per gent com ell no fotrem, encara, el barret al foc. Senyor Barnils, sigui on sigui, cop de cap i barretada!