30 d'agost de 2018
0 comentaris

Sobre la desobediència i els sacrificis dels líders

El 14 d’agost, José Rodríguez (@trinitro) va escriure un article molt interessant (“4 líneas estratégicas para conseguir la independencia”). Segons l’article, hi ha quatre vies complementàries que poden ajudar a assolir la independència. Com que no son mútuament excloents entre elles, els partidaris de cada una d’elles s’han de respectar, deixar fer i animar als partidaris de l’altra.

Aquestes quatre vies serien (1) “Aconseguir la hegemonia social”, el que es coneix com “ampliar la base”. Sempre va bé. (2) “Aconseguir un ‘primo de Zumosol’”, és a dir, un padrí  que contraresti la força bruta de l’Estat espanyol (per exemple, el suport de països europeus o EE.UU a l’autodeterminació). (3) “Negociar amb l’estat”. Jo ho veig una pèrdua de temps en el context actual, però res a dir si no implica un fre per les altres vies (4) “Fer la ruptura democràtica ara”.

És entre els partidaris d’aquesta 4ª via on es concentra la frustració. Molts desitjaríem veure passos en aquest sentit, encara que fossin petits.

José Rodríguez diu en el seu article “Si hay base para hacer una ruptura democrática ahora y se cree que ‘el pueblo’ la seguirá, solo hace falta que alguien la convoque, no necesita el grueso de la élite política independentista apoyándola.” Però també afirma que “Todas estas llamadas a desobediencias simbólicas que no sirven de nada y que lo que hace es arriesgar la libertad de más políticos son absurdas”.

I en aquesta darrera afirmació sorgeixen els meus dubtes. Jo penso que el sacrifici continuat d’alguns líders polítics podria ser útil. És més, els líders polítics que no estiguessin disposats a fer sacrificis haurien de fer un pas al costat. Quan s’exposa aquest punt de vista als nostres representants actuals la resposta és xocant. En paraules del President Torra en una entrevista a Vilaweb el 29 d’agost: “Qualsevol ciutadà que em trobo és tan responsable com ho puc ser jo. En aquests moments no veig gaire diferència en allò que pugui fer ell des de qualsevol lloc o el que pugui fer jo”. A partir d’aquest posicionament, és èticament inadmissible, doncs, que un ciutadà reclami sacrificis al seus representants. La única via acceptable és que cada ciutadà es sacrifiqui -si es que calen sacrificis- pel seu compte. Aquesta rèplica sembla freqüent però té dos problemes.

En primer lloc, el fet de no tenir l’oportunitat de liderar llistes electorals no implica que no s’estigui disposat a fer un sacrifici en cas de ser escollit líder. No es pot acusar de mala fe als votants que exigeixen desobediència, dient que volen “disparar amb la pólvora del rei” –el sacrifici d’altres. Especialment, tenint en compte els programes electorals que s’han votat (Fer República o que Torni el President).

En segon lloc, és més útil la presó o exili d’un líder polític visible que no pas el d’un ciutadà anònim que un dia decideix fer una acció pel seu compte. El líder mobilitza una solidaritat i una admiració que un ciutadà corrent no té. Molts activistes han estat condemnats per acusacions sense fonament, per exemple, per la seva participació a la vaga general de 2012. El seu cas mereixeria molta més atenció, però ells no són famosos. És a dir, el cost/benefici del sacrifici d’un líder es menor que el cost/benefici d’un desconegut.

Els ciutadans tenen dret a exigir desobediència no violenta als seus representants. La desobediència ha de ser coordinada, en el marc d’una estratègia i amb objectius concrets. Però no és necessari que aquesta estratègia sigui compartida per una majoria d’actors polítics.

Els representants polítics tenen dret a no voler-se sacrificar. Però llavors, els que considerem il·legítima la vigència de les lleis espanyoles a Catalunya hem de prescindir dels líders que no vulguin fer sacrificis. La seva via és vàlida, però no és la nostra, i no els hauríem de donar la nostra força. Històricament, els resistents i revolucionaris han estat sovint minories ben organitzades i disposades al sacrifici personal: no necessitaven pactar una estratègia majoritària. De fet, no conec cap independència que s’hagi produït contra la voluntat de l’Estat matriu que no hagi comptat amb un grup d’aquest tipus.

En conseqüència, els que creuen que cal desobeïr mereixen construir un espai propi, respectant als conciutadans que en són contraris i als que volen ampliar la base sota el marc legislatiu actual, però animant, també, a tots aquells que vulguin organitzar accions pacífiques, anònimes, sostenibles amb la força actual, que suposin un cost per a l’estat espanyol. Actualment, la desobediència a l’Estat espanyol només s’exerceix des de l’exili o la presó. Els polítics que han quedat “lliures” a Catalunya, des del meu punt de vista, no poden ser líders d’un moviment d’independència si no estan disposats a fer sacrificis. Poden ser, això si, un instrument al servei de l’estratègia que es dissenya a l’exterior.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!