Moreno i companyia

Coses dels Moreno

1 d'octubre de 2015
0 comentaris

Si jo fóra un espanyol… demòcrata

Si jo fóra un espanyol… demòcrata

La generalització no és bona companya de la justícia. I perquè ho sé, evitaré cometré un error que deteste. Per eixa raó, aquesta anàlisi estudiarà la conducta d’una immensa majoria de ciutadans del Regne d’Espanya. Val la pena dir que, des de les coordenades de la pura hipòtesi, és presumible l’existència d’una minoria que escape al meu microscopi. Encara que aquest cercle excepcional ha de patir sordesa, afàsia i estar amagat en les profunditats ignotes de les coves d’Altamira.

D’altra banda, l’escrit va encapçalat per un oxímoron, ja que el gentilici i l’adjectiu són, en si mateixos, dos conceptes antitètics… ara per ara. Intentaré, doncs, justificar, el frau semàntic.

No obstant això, abans m’endinsaré en el preàmbul que tractarà d’explicar el perquè del condicional implicat en el títol.

Els avatars històrics han configurat una mentalitat peculiar en el cas dit espanyol (nota número 1). Una mentalitat basada –Ortega dixit– en el pensament castellà. Afirmació implacable d’una cosmovisió imposada mitjançant les vies següents: el temor a les armes, en primer lloc; l’ensenyament obligatori, en segon; i, per últim, el constrenyiment social instrumentat com el reflex del poder. A grans trets, aquests canals s’han aplicat sistemàticament sobre el territori peninsular i ultramarí de les diverses Hispànies. I això no és cap novetat. Les artèries arteres que delate no són noves: entraren en funcionament a les acaballes de la baixa edat mitjana. Però l’article que teniu a les mans no té pretensions historiogràfiques. Només intenta indagar l’estructura sociològica i psicològica del determinat –i determinant– pensament al·ludit.

Deixarem, doncs, batalles, greuges i derrotes per a una altra ocasió. Per tant eludirem Renaixements, Contrareformes, Barrocs, Il·lustracions i Classicismes per a detindre’ns en el Romanticisme. És aquest període postnapoleònic on les nacions reclamen la seua raó de ser. El moviment romàntic significa el despertar dels pobles i la creació d’un imaginari col·lectiu que els legitime. El fenomen és, bàsicament, europeu i consisteix a foradar en vertical un present en cerca de les fonts del passat. Sovint, el passat de moltes nacions és un pur invent en què algunes retrospectives no resisteixen una investigació mínimament solvent. És, al meu modest parer, el cas d’Espanya. I el diagnòstic revela l’ocultació d’altres orígens que interfereixen en el relat del més fort. La relació entre els poders centrals i el vell Regne de València no ha existit mai: sols hi ha hagut subordinació. Per eixa raó, els valencians hem sigut privats de l’intangible privilegi de l’autoreconeixement. El modus operandi es plasma en la frase dels moderns ideòlegs procastellanistes quan afirmen que ser espanyol es “una manera de ser”. O dit en altres paraules, si el valencià vol participar en el joc, ha de renunciar al seu ésser natural i abraçar tradicions impròpies. I, així i tot, els més espavilats no passaran mai de tocar el bombo en la banda espanyola.

Durant els segles XIX i XX, la cultura centrípeta pretén cosir un estat amb retalls diferenciats. El model és l’hegemonia francesa que ix de la Revolució, però el propòsit no era exclusiu dels Borbons: els Habsburgs ja procuraven assolir un denominador comú basat en la cultura i en la llengua de la nació més forta. En els moments actuals eixa gran massa a què em referisc aplica el darwinisme lingüístic. Sistema suposadament asèptic que consisteix a amollar un silur en una peixera domèstica.

Tanmateix, el predomini indissimulat d’una nació per damunt de les altres crea anticossos, potser minoritaris, però gens irrellevants si tenim en compte que posseeixen prou capacitat per a impedir el tancament ideal del projecte. Si ho mirem bé, disseccionada la situació des de la metodologia historiogràfica moderna, arribem a un parell de conclusions importants. La primera és que la Corona d’Aragó era un maldecap que s’havia d’extirpar: un obstacle a batre sobretot en el flanc lingüístic, ja que la façana mediterrània podria representar una amenaça a l’ambició unitària. Per això, a mesura que estudiem el procés adherent dels territoris assimilats(nota 2), ens adonem que es troba davant d’una sinècdoque flagrant: aquesta figura gramatical és l’estratègia dialèctica i semiòtica que amaga el cobejat i secular designi uniformitzador. I la segona deducció rau en la denominació tramposa del tot. En efecte, el nom d’Espanya, a més d’una coartada, és un subterfugi inclusiu, però no equitatiu perquè la voluntat de Castella domina els altres territoris. Així doncs, la qüestió nominal –Espanya– sols és la raó geogràfica sobre la qual pretén legitimar-se Castella. O el que és el mateix, suprimint els particularismes a través de l’absorció construeix una nació unitària i monolingüe. Una nació en què nosaltres som una expansió oriental d’aquesta Gran Castella. Diluïts velis nolis esdevenim Levante sense resposta adequada.

Aquesta majoria ciutadana no és privativa dels països castellans i de l’Aragó estricte. Ja celebraria que així fóra, però no passa de ser un desig. De manera que tenim una gran massa de valencians –incloent-hi una enorme quantitat de valencianoparlants– que participen d’aquesta gran idea: conscientment o no…

D’altra banda, se sent ara i adés que somos el país más viejo de Europa! Ho diuen els nacionalistes espanyols referint-se al conglomerat nacional. I tindran raó mentre no troben interlocutors qualificats que els desautoritzen. N’hi ha, però tenen la desgràcia de no disposar d’altaveus. Els mitjans, des dels principis de les rotatives “són” la política. La societat, segons pronosticà Walter Wittmann l’any 1922, obeeix els missatges que transmeten els mass media. I això que en aquell moment, la televisió encara no existia!

Però dit aquest llarg proemi, m’atrevisc a plantejar les utopies següents:

Si jo fóra un espanyol demòcrata, estimaria apassionadament la llengua que vaig aprendre dels llavis de ma mare. Però no voldria exterminar les llengües que també ensenyen les mares d’altres nacions.

Si jo fóra un espanyol demòcrata, compartiria sobirania real amb els meus conciutadans i no els voldria subjugats.

Si jo fóra un espanyol demòcrata, consideraria el punt de 3 de l’article 3 de la Constitució –que tant branden–, com un tresor a protegir i no com un tumor a reduir.

Si jo fóra espanyol, tractaria de seduir l’oponent en lloc de criminalitzar-lo.

Si jo fóra un espanyol demòcrata, incorporaria al meu vocabulari l’imprescindible concepte de respecte que mai no he practicat.

I, per acabar, l’autor diu que només sap que intenta ser un demòcrata. El gentilici…

En resum…

Si jo fóra un espanyol…

Si jo fóra…

Nota 1: El nom d’Espanya –l’origen del qual sembla ser fenici– és, segons crec, la cobertura justificadora d’una agregació plurinacional que intenta legitimar-se a través d’un relat únic.

Nota 2: La Cartografia “española” a partir dels segles XVI al XXI, omet tot signe que identifique fets que entrebanquen la “seua” elaborada “realitat”. Durant la meitat del segle XIX s’edità un mapa de la Península Ibérica que dibuixava els límits entre l’España Nacional i l’España asimilada.

 

Vicent Moreno i Mira

 

De jutges i de polítics
31.05.2017 | 3.52
Agonies paral·leles
28.02.2016 | 1.50
Hieràtica “hidalguia”
31.05.2016 | 5.30

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.