Moreno i companyia

Qui no vulga pols, que no vaja a l’era

Acabe de llegir al LEVANTE-EMV del dia 12 de febrer del 2107, que el PSPV vol “robar” al Partit Popular l’economia i el valencianisme.

El Partit Popular, Honorable President del País Valencià, no sé si ha robat en l’esfera de l’economia. (La fiscalia i els jutges ja ho aclariran). Ara bé, en el camp del valencianisme em permetrà que matise.

Al meu modest entendre, el Partit Popular només ha robat el llenguatge perquè és més astut que cap altra formació política. Valencianisme? Tot el contrari, honorable morellà. El Partit de la blanca gavina és enemic mortal de la valencianitat real. Ara acaben d’incloure el terme valencià en no sé quin document on s’especifiquen els idiomes espanyencs. Supose que se sentiran satisfets de dividir –ni que siga sobre la inert esterilitat d’un paper– una llengua que odien amb tota l’ànima, si és que en tenen, d’ànima. Han estat tota una generació burlant-se del valencià fent veure que se l’estimaven. Bé, açò darrer ho corregisc: ni es molestaven a aparentar que el volien; són impermeables a la ciència i a les tradicions que donen sentit a un poble; només enlairen els símbols que signifiquen la prostració incondicional que els obliga a dur la cintura dels pantalons a l’alçada dels turmells. Una generació, –vint i vint-i-quatre anys arrossegant pel fang de la ignomínia una llengua que ni parlen ni parlaran. S’ha acabat la ironia i les maneres versallesques. Són majoria, sí, però majoria tramposa, indigna de un país que han arrasat sembrant-lo amb la sal estèril dispersa per l’arrogància emasculant dels dirigents. Ja fa molt de temps que es van retratar. Per què no divideixen el castellà? Colombià? Andalús? Mexicà? Murcià?…

El present escrit sols és una instantània. I prou. Quatre dies que em queden els aprofitaré en projectes més interessants que els que ofereixen els putrefactes, adjectiu que aplicaren Salvador Dalí i companyia als individus que no coneixien l’ètica ni la vergonya.

València, 13 de febrer del 2017

V. M. i M.

Post scriptum

Si parle de símbols no puc oblidar la qüestió lacerant de les campanes. És indiferent que siguem agnòstics, aconfessionals o laics. El so de les campanes són part indestriable de la nostra herència psicogenètica tradicional. I qui no vulga pols, que no vaja a l’era.