Des del triclini Recolzat en el triclini, implore l’assistència de la musa corresponent que em permeta enllestir un article interessant o, si més no, digne de l’atenció del lector. Com que la inspiració m’esquiva, he optat per anar per travesses traçades en el mapa de la reflexió. Heus-ne ací les conclusions. Els ocupants d’un territori
Preguntes innocents Un migjorn hivernal, assaboria jo uns gallons de taronja reclinat en el triclini envellutat del menjador de casa. Ho podia fer perquè la fruita valenciana, tot i ser la millor entre les excel·lents, no podia eixir de casa a conquistar els seus mercats històrics. Encara més, els horts quedaven sense collir perquè la
A cada ruscada perdem un llençol Cada idioma té unes característiques que el singularitzen i el fan únic. Però quan eixos trets exclusius afaiçonats per segles d’ús es perden per influències d’un altre, l’idioma propi perd el geni popular que l’ha anat configurant a través dels segles. Efectivament, em referisc al valencià i les seues
Franco i la transcendència Més d’una vegada he qualificat l’herència espiritual de Franco com un sistema de pensament. I un sistema és superior a una ideologia perquè el primer és quasi irreversible i la segona pot ser conjuntural. Per això es pot militar en l’esquerra o amb la dreta, o simpatitzar-hi, segons convenciments o interessos
Crema Catalunya! Destinem els lubricants a altres quefers, deixem-nos de romanços i arrisquem-nos, perquè en algun moment les anàlisis han de servir-se crues i, si pot ser, acabades de collir. Anem anant. La fòbia irracional al català no és un fenomen exclusiu de les darreres dècades. A Espanya, amb minses excepcions personals, li repugna una
Al voltant del Sr. Cantó, sense ira Jo podria desfermar una ofensiva contra el pensament que representa qui, probablement, serà un dels aspirants a la presidència de la Generalitat. Podria i tal vegada ho hauria de fer si raons de tipus personal no m’ho impediren. Per tant, intentaré llevar ferro a un assumpte que m’afecta
No és això, companys Efectivament, això els falta als qui intenten agenollar-vos a colp de jutges, amenaces, titulars mediàtics i exèrcit. No sé si sou prou conscients que actuant de manera explosiva, poseu en safata de plata el cap de la nació que no volen reconèixer. És a dir, amb el comportament que dicta la
Convivència? De qui? Perduda la continència que emmascarava realitats térboles, el nacionalisme d’arrel castellana desembeina l’esmolada espasa i branda el garrot i l’amenaça: són els “arguments” persuasius amb què tracten de subjectar la banda més feble del joc de voluntats enfrontades. Incapaços d’entendre, impermeables a nocions com l’irrenunciable respecte i negats per al necessari diàleg,
La latència dels ofidis La història ens ensenya que les convulsions de caire social, econòmic o producte d’irracionalitats supremacistes generen hidres de diversos caps, totes verinoses. Però aquest text ha de reduir el perímetre i centrar-se en la Medusa que surt a la pista central de la política assimilista de perfil castellanocèntric. Deixem, doncs,
Gibraltar, una pedra al renyó I va i m’acusen a mi de nacionalista!! La memòria recula fins a reviure l’ofegadora victòria del franquisme. Joves i xiquets amb camisa blava, boina roja i aromes de cuiro castrense intimidant el poble vençut. Consigna: Por el Imperio hacia Dios, Gibraltar español!! La cançó i l’argumentari sonen a reiteracions
Llibertat versus prepotència ¿No deien que l’Espanya de les autonomies no es descentralitzava? La resposta queda meridianament clara: els policies espanyols es manifesten a Barcelona reclamant l’equiparació d’emoluments entre els diversos cossos de les forces de seguretat. És a dir, segons es pot deduir, el Ministeri de l’Interior resideix a la ciutat comtal (¡!). D’altra
L’escola de Patraix Un desconegut filòsof de la prestigiosa Escola de Patraix teoritzà sobre el sentit de l’Estat de dret en les societats “líquides”, com les defineix Zigmund Bauman. En una de les ponències que presentà al Congrés de Safranar, afirmava el següent. “Un Estat democràtic pot consolidar la seua integració territorial per dues vies.
Separatistes? Per què? Totes les ciències i, concretament la medicina, construeixen les teories a partir d’uns orígens causals. És a dir, el metge no es limita a diagnosticar la malaltia, sinó a esbrinar-ne els orígens i, per tant, a combatre’ls en l’arrel. La política, que és la ciència que té per objecte gestionar els afers
Emocions plàstiques L’eterna disjuntiva provocada per la substitució de l’ésser humà per la màquina viu moments de plenitud i vigència. Com la hipoteca permanent que la ciència imposa sobre la fantasia creadora. I no obstant el naufragi de les arts clàssiques, la ciència és el resultat més intel·ligent de la civilització: desitjable, indispensable. La ciència
Respectuosament, discrepe Com a lector del sempre interessant Juan Lagardera, m’autoatorgue la potestat de puntualitzar, des de la modèstia, l’article que el Levante li publica diumenge 30 de setembre del 2018. És cert que en les primeres lliçons de la Metodologia de la Història, el professorat admet que l’historiador no és absolutament neutral. No pot