Moreno i companyia

Obsessions servils

Vicent Moreno Mira

No sé si estem davant d’una actitud dictatorial, d’un despotisme pueril o d’una fantasia grotesca. Intentaré aclarir la meua perplexitat. Han passat més de quaranta anys i l’esperit de Franco continua viu i en plena vigència. Un assumpte greu perquè no sols persisteix la nostàlgia pel Caudillo invicte, sinó també l’incandescent sistema ideològic i doctrinal impulsat des del poder absolut i fonamentat en el dogma. Si no fóra així, no s’explica que les formacions polítiques situades més a estribord d’on és el PSOE, tracten d’imposar o reprimir definicions no coincidents amb els propis desitjos de rebentar una identitat. Ara al Senat, adés en un consistori, les abundants seqüeles afins al missatge unívoc s’esforcen per prohibir expressions que no els agraden: alerta! Prohibir el nom del País Valencià des de la gola inconsistent de la ignorància remet a l’eugenèsia psíquica. No es tracta d’afirmar que el globus terrestre és una pizza o que l’idioma que parlem —alguns, no ells— el van inventar els neandertals de la Cova del Parpalló. El projecte ambiciona modificar la consciència de la població… o consolidar-la. És a dir, pretén domesticar, encara més, una ciutadania prèviament narcotitzada pels defensors de l’absurd. Els “valencianos” com ells, inquisidors vergonyants i sequaços experts en genuflexions i ofrenes, prefereixen una denominació de la terra insubstancial, neutra (¿?) i eternament subalterna. No siga cosa que el poble que haurien de servir es desperte. Al capdavall, eixe és l’objectiu: impedir tot signe que subratlle una realitat que odien.

Per tant, crec que no és bona idea coartar llibertats, ja que el simple fet de proposar-ho provoca la reacció contrària. Per això miraré d’emprar el nom del País Valencià, perquè me l’estime i vull reafirmar el meu compromís amb el llegat de la història, tot i saber que dir-li Regne de València també satisfà les meues aspiracions cíviques.