Moreno i companyia

Madrid 7, Barcelona 1

Invocar els mandats de Brussel·les contra els diputats que han votat contra decisions del govern, em sembla, com a mínim, una exhibició d’hipocresia hispànica. Sobretot si recordem la displicència  –o la repulsió– amb què el mateix govern respon als manaments o directius que formulen, amb insistència franciscana, les comissions de la Unió Europea.

És a dir que, segons absurdes i oneroses quimeres de biaix nacionalista, es passen per baix cama, la lògica, l’economia i les raons geogràfiques, en pro d’un insostenible concepte  radial  de l’estat. València té set carrils diferents que la connecten amb Madrid mentre que Barcelona només en te un que la uneix amb la capital del País Valencià. És en aquesta injustificada conjuntura on s’evidencia la percepció del que fou rector de Salamanca.

Don Miguel de Unamuno, que no era sospitós de desafecte a la nació dominadora, deia textualment: «[…] Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo, tiene testículos en vez de mollera…». Més gràfic, impossible, tot i haver passat vora un segle des que foren escrites de pròpia mà. Naturalment, el basc no ho deia en termes elogiosos, sinó com una anàlisi de la realitat observada… i patida. L’actualitat, valencians del present, no ha fet variar gens aquella testosterona que forma part intrínseca (?) de  la psique prepotent del poder. Per això,  encara no entenc per què els empresaris no lloguen mil autocars, els omplin de gent indignada i els porta a la Puerta del Sol amb pancartes,   dolçainers i muixerangues. I que recorden que ho podran fer lliure de peatges, a veure si d’una vegada tothom entén on radica l’estat major de l’enemic. Per l’única via ferroviària o pagant peatge per l’autopista, resultaria, com sempre, a més d’irracional, excessivament  cara l’operació. O no?

V. M. i M.