Moreno i companyia

Coses dels Moreno

11 d'octubre de 2016
0 comentaris

L’escarabat buiner

L’escarabat buiner

Abrasida la fina membrana de l’esperit per un devessall d’afronts i d’ultratges, em dispose a buidar el sarró de la decència greument profanada.

Ahir, Dia del Caudillo (1.X.2016) apareixia, en el suplement cultural  Posdata del LEVANTE E.M.V, un llarg article que signa el senyor don Guillermo Carnero. Davall del nomen i del cognomen, especifica que té la condició de poeta i catedràtic.

L’he repassat fins tres vegades per si de cas se’m resistia  alguna clau d’ironia que desactivara el que, finalment, és: un camp de mines antipersones.

Ignore si una càtedra equival a una patent de cors intel·lectual que autoritza l’abordatge agressiu a una inofensiva nau que intenta evitar convertir-se en derelicte. Les vies d’aigua –llegiu-hi forats immensos provocats per l’artilleria pirata–,  amenacen amb fer sotsobrar l’antic, noble i estimat vaixell.

Tot i això, la meua ignorància supera l’estadi anterior quan l’autor, segons sembla, és un poeta!. On és la  sensibilitat inherent a aital condició? Com és que un joglar suposadament delicat assalta l’últim reducte de la dignitat d’un poble?

El dilatat text del senyor don Guillermo Carnero mereix una resposta analítica en profunditat. Un treball que hauria de gestionar una ploma més solvent que la meua. Tal vegada un autèntic assaig o un article equiparable en extensió a l’al·ludit seria convenient, si encara ens queda vergonya.  Però el meu modest escrit no té ínfules de tesi: només serà el reflex apassionat d’una indignació.

La condensació  ideològica –intensament kafkiana– del senyor Carnero delata un pensament perillós que el mateix autor no sap controlar. (Incomprensible en un catedràtic de literatura). L’inefable togat, investit de veritat única –el noümen kantià!–, ofén en cada ratlla, sense misericòrdia. No obstant la modesta pretensió de la meua resposta, m’atrevisc a qüestionar alguns aspectes de l’article esmentat.

Pense que les flagrants contradiccions –fal·làcies, fòbies i pura doxa– llancen càrregues de profunditat que és menester denunciar.

Els sofismes que exposa, ¿són traslladables a la seua entitat política –La Gran Castilla–, o només els valencians incorren en la idealització d’un projecte perfectament legítim?

Qui posa en risc la democràcia i la convivència no pot ser mai el defensor desarmat, sinó la voracitat expansionista, material i psicològica, d’un estat al·lèrgic a la diversitat que domina sense escrúpols.

Els exemples confusos vessats sobre la independència dels països americans –anglosaxons i hispànics–,com també l’aventura feliç de Manzoni, Mazzini i el comte de Cavour, més val obviar-los en benefici de l’autor: en tots els casos l’argumentació que planteja se li giraria en contra. (Home, mai no sobra una miradeta  a la història contemporània, dit siga sense animus injuriandi).

Pel que fa al tema filològic  –mater agnus del “discurs”– em crida poderosament l’atenció l’extracte següent: «Los genoveses, los venecianos y los sicilianos de hoy, cuando echan (sic) a hablar, se diferencian entre sí más que nosotros de los catalanes, y no andan por eso a la rebatiña». Ah! Així que “nosotros” y los catalanes. L’eloqüència del fragment m’estalvia comentaris.

Sobre la superfície del magma vidriòlic suren mots d’obscur llinatge. El catedràtic de literatura no té manies a emprar-los: trampa, rebatiña, poligènesis, añagaza demagógica, inconstitucional!!, variante regional (com quedem?), apèndice o pedania de Cataluña, arma, ariete, zaragata, rehén, secuestos, sumergir mediante la fuerza o la astucia de los castigos y recompensas, inmersión/destructivos efectos, «Cuando una sociedad totalitaria asume el objetivo de imponer una única lengua que considera identitaria, se abre un amplio territorio para el arribismo, el oportunismo y la manipulación». (El commovedor autoretrat és d’una fidelitat hiperrealista que fa eriçar la pell de l’espectador).

Bé, deixem per a una altra ocasió el mercado cautivo o el panteón de seudoglorias de última hornada. En fi, contravenir Saussure, Wittgenstein, Chomsky, Todorov, Habermas, Bauman, etc. només ho pot fer qui els ignora. Afegisc Sant Pau quan afirma: Omnis lingua utils est ad docentum et discentum.

He d’acabar. En el remitjó resten les ferides de l’opio del valencianismo o de l’amor a la lengua materna.  Extraviat i tot per les emocions que em suscita el meu idioma, manifeste que he sigut submergit en les insaciables urpes d’una llengua magnífica però enemiga. Eixa és, si més no, la conclusió derivada del contingut polièdric del vast article i del pensament que destil·la. M’ha fet gràcia, especialment, el qualificatiu de escarabajos peloteros. Eufònic i expressiu, encapçala aquest document de resistència.

V. M. i M.

València, 2 d’octubre del 2016


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.