Moreno i companyia

Les sis claus d’una aversió històrica (I) 

Intentar fugir d’Espanya és una empresa absolutament legítima. I més quan es proposa des del pacifisme. Faig a continuació una selecció de les mil raons que esgrimeixen un parell de milions de votants (més o menys). No és menester remuntar-se a cròniques del passat suficientment il·lustratives. Em limitaré a expressar la percepció que la meua biografia ha vist i patit en carn pròpia. En conseqüència, llançaré els dards –inofensius i purament metafòrics– sobre  els aspres detentors del Principat de Catalunya.

1. “España no se entiende sin Cataluña ni Cataluña sin España”. Aquest “estribillo” resumeix una copla que els mitjans amplifiquen com un “disco dedicado” en una emissora unívoca (que significa “tots a una veu”).

“A los catalanes los queremos mucho”, van dient prohoms que “aman tanto a España que la quieren roja antes que rota”.

Aquesta darrera màxima està en plena vigència. (Els periodistes televisius de tendència progressista… o no, entraven en èxtasi quan Ciudadanos arrapà un escó a Junts pel Sí la nit de l’escrutini). Així que no “es un recuerdo del pasado, que nunca más ha de volver”, com cantava la Piquer “de mostrador en mostrador. Cuando el blanco faro sobre los veleros su beso de plata dejaba caer” (quanta bellesa literària en la inspirada imatge!!). De manera que el sentiment no és exclusiu de l’època de la postguerra en què la ideologia falangista “construïa” un esperit nacional intangible però implacable. Ah, però si en construïen un, havien de destruir-ne uns altres. Destruir altres nacions, vull dir, entre les quals hi ha els valencians, els catalans i els balears. Queda Euskadi i Galícia, que també sentiren frases “carinyoses” d’un estil semblant al llarg del període.

Ara em permetré il·lustrar el tema amb la instantània del camarada Aznar López jugant al dòmino a Quintanilla de Abajo. El significat d’aquell costum és, com a mínim, inquietant. Davall del sis doble pot aparéixer la imatge d’Onésimo Redondo, fundador de Las Juntas Castellanas de Actuación Hispànica. Significatiu títol, voto a Déu! Així mateix, la coordenada geogràfica no és en absolut arbitrària. Cap casualitat. És en aquelles contrades de la Castella profunda on arrelen les idees d’entreguerres que desfermaren la Segona Gran Guerra. Alerta! Per tant, el ritual agostenc de don José María en la Quinta de Valladolid és si fa no fa com el pelegrinatge dels fidels cristians a Lorda. La “Sagrada Unidad de la Patria” i “La Unidad de Destino en lo Universal” són pregàries anagògiques d’orígens transcendentals anteriors al mateix Cosmos.

Eixa és la raó per la qual el polític va al santuari ideològic en cerca d’un viàtic secret inexorable: professa la mística inherent i vetla les armes en la fosca nit de la vetusta Castella. Psicòticament imbuït per la interiorització de la idea d’Imperi, planeja canviar les matrícules dels automòbils…

2. La classe política, refermada en el cos legal i jurídic que ella mateixa promulga, manifesta  la igualtat entre els espanyols. Eixa és la cançoneta, però els fets –res non verba–, s’allunyen  de l’enunciat de forma clamorosa. Perquè, com pot ser considerat igual un ciutadà de Dos Hermanas que un saforenc? La legalitat –la sacrosanta Constitució– és un paper inútil si el de Ròtova té l’obligació imperiosa de ser bilingüe i el de Dos Hermanas, no.

3. Els espanyols d’arrel castellana –“l’España nacional”, tal com explica la cartografia oficial–, han criat aliats conversos (no seré jo qui els negue el dret a l’apostasia lingüística i cultural). En efecte, la poderosa maquinària de l’estat ha usurpat  l’imaginari propi amb el relat estratègic del “Cid,  los Reyes Católicos” i un feixuc etcètera. Però dins de l’“España Asimilada” hi ha bosses de resistència, reductes inexpugnables: extravagants subjectes que no renuncien a ser el que són. És el cas dels dos milions (més o menys) esmentats més amunt. Per tant, la  defensa saguntina del dret a decidir el destí de la pròpia nació provoca l’odi exasperat. He d’advertir que l’odi no és un concepte que prodigue en els meus intents literaris: el percep massa virulent. No m’agrada ni com a substantiu ni com a infinitiu verbal, però en aquesta qüestió està plenament justificat. La catalanofòbia no és un invent ocasional d’un taxista de Madrid o una ocurrència esportiva que esclata a Logronyo. No. S’expressa de mil maneres. És el sentiment general del 99% dels espanyols no inclosos en les excepcions al·ludides. Tampoc no és una anècdota. I açò ho vaig experimentant des que tinc ús de raó, que és quan vaig prendre la primera comunió.

València, 11 d’octubre del 2015

V. M. i M.