La transparència de la Medusa (i III)
Les persones que intentem escriure o, senzillament, parlar, hauríem de fer servir certes paraules amb cautela. Especialment si són mots que connoten arestes perilloses o insultants. En el cas de la il·lustre diputada, he de col·legir que no li importa molt ofendre persones, institucions o cultures. També cal tenir en compte que, igual que a ella l’empara el dret a la llibertat d’expressió, és raonable que els “enverinats” ens defensem de manera constructiva i democràtica.
En els papers anteriors he indagat en el “desafío”, en la inoculació del verí i en la desigualtat. De manera que aquesta peça de la trilogia aborda dos substantius i un adjectiu: la llavor, l’odi i “lo ajeno”.
Segons manifestacions textuals de la líder ciudadana, els fets diferencials introdueixen la llavor de l’odi contra allò que no és d’ells o propi dels fets diferencials.
Sens dubte és una afirmació rotunda i desacomplexada. És més, remet a discursos i literatura postbèl·lics dels anys 40 del segle passat. ¿Que no trobeu sospitosa la coincidència del llenguatge? ¿No és meridianament significatiu el recurs dialèctic a fórmules que feren patir els països de llengua catalana? ¿El temps no ha sigut capaç de reparar ofenses i humiliacions? ¿El darwinisme és un sistema humà? ¿De veritat, els hòmens han de deixar morir una civilització en benefici d’un ens “superior”?(?) ¿Ens veiem abocats a repetir la història adversa sense obligades restitucions morals? ¿Quants sacrificis més necessita el projecte de “La Gran Castilla”?
En conseqüència, vivim immersos en una espiral que justifica l’etern retorn nietzschià. I, malgrat les insídies que amolla la “desinteressada”, assistim, impàvids i confiats, al dia de la marmota. Així mateix, els hirsuts conceptes evidencien una intransigència i una preeminència intolerables. A més de ser, en el context democràtic, una fal·làcia perceptiva de tremendes dimensions.
Amb el respecte que em mereix tota la ciutadania, em sembla que l’esmentada resident supura una falsa preponderància impròpia d’una persona civilitzada.
Els atacs que ens “dedica” als valencians no abduïts ens han de mantindre alerta. La vigília és el nostre destí; el destí dels qui considerem irrenunciable la pròpia identitat i resistim els embats “desiguals” d’un exèrcit bel·ligerant i generosament armat. L’organització representada per donya Carolina és el relleu natural dels enemics mortals de la idiosincràsia que defensem. No traurem bandera blanca, tot i saber la potència de foc dels qui criminalitzen les idees. El poder i les elits, que formen el mateix cos material i insensible, van, descaradament, per nosaltres.
València, novembre del 2015
V. M. i M.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!