Moreno i companyia

La sedició i la seducció en xifres

Segons la filosofia pura, hi ha poques veritats absolutes, però la que resulta inqüestionable és la que pot demostrar-se a través de les xifres. No és gens estrany, doncs, que l’ànsia dels afectats per la castellanofília s’esgargamelle exigint als poders de l’Estat l’aplicació de l’article 155 sobre una ciutadania que reclama pacíficament viure en llibertat. I no és gens incoherent el recurs a la vesània si analitzem alguns episodis precursors d’aquesta proterva mesura. En efecte, alguns espanyols assimilats, com jo mateix, tenim memòria i recordem…

El 1340 els exèrcits de Pere el Cruel assetgen les portes de València. És a dir, no amb els llaüts i tendres composicions trobadoresques, sinó amb fonèvols, sagetes i càrregues de cavalleria. 1469, enllaç de les dues corones peninsulars que facultaren el regne més ben armat a imposar, el 1484, la Santa Inquisició als territoris de la Corona d’Aragó. El nostre poble, substancialment distint, començava a patir la voluntat hegemonitzadora del més fort. Així, manu militari, la reina Isabel iniciava un trajecte que els successors volen tancar tan prompte com puguen. De la manera descrita, Castella, fagocitadora d’imperis i dinasties, prosseguia la inaturable escalada de domini, alhora que anava forjant-se una mentalitat arrogant, superba i possessiva. També recordem el fatal impacte i les seqüeles de l’expulsió dels jueus el 1492, mitjançant el decret inspirat, exclusivament, per la reina de Madrigal de las Altas Torres: la precipitada decadència de la capital del regne fou ocasionada, en gran part, per la sobtada absència dels científics, pensadors i mercaders que l’havien situada al cap de la Mediterrània. Ah, però la intel·ligència no era un objectiu cobejat per a Castella –no ho ha sigut mai–; la veritable meta consistia –i no ha variat– a sotmetre terres i emascular poblacions. Tres dècades més avant –1521–, la revolta agermanada que intentà resoldre el conflicte de caràcter estamental fou ofegada per la repressió violenta infligida per Germana de Foix i la seua cort a qui, a més de la victòria imperial, no li va fer res de massacrar i espoliar persones i béns. Continuem amb els guarismes. 1609, expulsió d’una tercera part dels habitants del Regne. Alguns historiadors xifren la pèrdua en 120.000 persones en només un parell de setmanes. Una altra i dura crisi.

A principi del segle XVIII ens apliquen dos articles que no s’han derogat mai, ni simbòlicament ni en la praxi quotidiana: el 1707 i el 1714 que, en síntesi, volien dir: tot allò que éreu, tot allò que heu viscut, tot allò que heu creat, que heu parlat, escrit, evolucionat, pensat, progressat malgrat els articles anteriors, no val per a res. Per dret de conquesta deixeu de ser súbdits de ple dret per a convertir-vos en uns pelacanyes plens de por, complexos, ignorància i sucursalisme. No sou ni colònies. Sou territori conquistat i, per això mateix, objecte de la fúria del vencedor. Sereu negats, humiliats, laminats… No hi ha prou arbres al vostre país per a penjar tants traïdors, que digué aquell que en va penjar uns quants. Els traïdors érem nosaltres, maulets, que ens enorgullíem de portar el color groc en escarapel·les i en mocadors. Sí senyor: el nostre color és el groc: el groc del Sol i del safrà. El de les putes, el dels jueus, el dels catalans… A més, en virtut d’aquesta victòria prohibiren els caragols de mar perquè ens servien per a comunicar-nos en la distància amb els traïdors, els maulets. Nosaltres. En conseqüència, si en teniu algun per casa, amagueu-lo, seguidors del procés, catalans en silenci, valencians reflexius… No descarteu que qualsevol policia antiavalots– d’aquells que atonyinava gent pacífica amb un paper a la mà–, amb una edificant caritat cristiana, vindrà a casa, us el confiscarà i damunt rebreu un escarment exemplar. Perquè “l’aporellos” és una versió moderna i desenfadada de “a la foguera”.

En fi, per no allargar excessivament aquesta reflexió, m’estalviaré els articles que fan referència a prohibicions de l’ús de la llengua pròpia: n’hi ha molts, admonitoris, infames i amenaçadors i mereixen altres espais ben amplis. Sols faré esment del 1815 i del 1826. El primer prohibia que l’Encyclopédie entrara pels Pirineus. S’aplicava un article interessant: sumir en la més absoluta ignorància un poble que els interessava així: dòcil, inculte, domesticat… Que no és altra cosa que l’obscena idea del conquistador, de l’invasor, el qual, damunt, no s’està de matxucar-nos les orelles amb aquest mantra fal·laç: “todos los españoles somos iguales ante la ley”: lleis que consagren la injustícia d’un predomini fonamentat en la força de les armes i en la demografia (encara hui i que no ens acusen d’anacrònics).

I el segon, corresponent a l’any en que la “Santa” Inquisició castellana, va penjar el mestre Gaetà Ripoll per heretge (¡!), última víctima a Europa d’aquest tribunal execrable.

Deixarem, doncs, per a un altre document, el període del segle XX, en què la victòria emanada de l’alçament contra la República desplega les tètriques ales per a consolidar una sinècdoque ideològica on nosaltres no cabem si no renunciem a la realitat pròpia. Perquè, sabeu?, els vincles naturals són irrevocables, però encara que fem veure que hem renegat de la nostra mare prostrats com a rèptils, només ens atorguen el grau adscrit a la majordomia. I tanque amb una màxima acabadeta d’eixir del forn: on no hi ha seducció, pot créixer la sedició.

Vicent Moreno i Mira