Moreno i companyia

Coses dels Moreno

31 de maig de 2016
0 comentaris

Hieràtica “hidalguia”

Com a introducció d’aquest article faig constar l’amonestació cordial del meu mentor i amic: m’ha suggerit amablement que no escriga en to admonitori i, també, que la ironia pot causar més efecte que no el drama. He de fer-li cas. Tanmateix, al·legue que les evidències injustes provoquen impulsos difícils d’embridar. Però he de contindre’m perquè la sàvia opinió és com un veredicte inapel·lable.

I aquesta vegada m’agradaria parlar d’economia, que és una ciència que sol explicar fets que ja han passat. Com segurament heu endevinat, d’economia, en sé tant com d’astrofísica o de l’art de conrear fideus en un cossiol.

Tot i la profunda ignorància que tinc en un assumpte tan determinant, m’atrevisc a dir-hi la meua. Resulta ser que diuen que el dèficit de l’estat espanyol recorda els gloriosos temps de l’imperi, quan el sol era hoste perenne del domini anomenat hispànic.

També ignore si els qui governen els dos regnes des dels Trastàmara –absolutisme monàrquic, dictadures o parlamentarisme pseudodemocràtic–, han fet algun examen de consciència sobre aquesta qüestió. Però tots els indicadors indiquen que per als actuals girfalcs, l’absència d’autocrítica significa un signe d’”hidalguia” immutable. Aquest axioma inherent als éssers infal·libles, els impedeix sospesar la realitat prosaica.

Des del cor d’Europa insten a aplicar mesures urgents per tal de corregir la inveterada insolvència i des de l’Altiplà centrifuguen la càrrega sobre les autonomies. I es pregunten amb cara de puerilitat beneita: reduir la despesa? De quina manera? Sí? Prescindint d’una cosidora ideològica? Com, de Brussel·les estant, gosen acusar-los de balafiar sumes còsmiques en un projecte faraònic que els països verament rics no es poden permetre? Ah, que el motiu no és econòmic sinó polític…? Haver-ho dit, càndides criatures. Però no havíem quedat que parlaríem d’economia i que atribut de l’honor és l’antítesi gestora, la dilapidació demencial?

En fi, eixa actitud inflexible augura la impossibilitat d’una contrició necessària. A més, em recorda un disc que es dedicava els anys de la postguerra. Eren les úniques paraules en valencià que s’oïen per les ones hertzianes. La veu de l’actor, entre altres versos al·lusius a l’oci permanent, recitava amb deliberada vulgaritat:

«Em diuen gos, manta, faena fuig, malfaener i “malage”. Xe que diguen lo que vulguen, xe. Que lo meu és d’algun altre?!!»

Bé, la meua escassa aportació a l’economia no crec que meresca ser considerada irònica ni tan sols subtil. El meu és un fracàs en tota regla. Què hi farem. Altra vegada serà. I mentre les grapes de ferro radials embasten un “collage” heterogeni, el tram que interessa a l’economia està en stand bye. –“Corredor Mediterrani, volen? Que se’l facen ells… si els ho permetem”. Ah!, de quina manera la veu del rapsode em ressona altra vegada en l’àmbit de la nostàlgia: “…que lo meu és d’algun altre?”

V. M. i M.

L’home del serrell daurat
20.02.2017 | 7.49
Alerta amb la fúria
10.04.2018 | 7.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.