Moreno i companyia

Franco i la transcendència

Més d’una vegada he qualificat l’herència espiritual de Franco com un sistema de pensament. I un sistema és superior a una ideologia perquè el primer és quasi irreversible i la segona pot ser conjuntural. Per això es pot militar en l’esquerra o amb la dreta, o simpatitzar-hi, segons convenciments o interessos personals. Però quan la societat ha sigut fecundada per un conjunt de propòsits, conceptes i relats dubtosos inoculats a través dels mecanismes omnímodes de l’Estat, certes doctrines transcendeixen unes quantes generacions.

Per aquesta raó convé assenyalar que el denominat franquisme, sociològic o no, circula sense complexos quaranta-tres anys després de la desaparició física de l’inspirador: dada que confirma la transmissió inconscient o assumida deliberadament per una majoria significativa d’espanyols. És el fals axioma on s’aixopluga gran part de la política present.

No és estranya, per tant, la irrupció en l’escena política actual d’una organització com Vox perquè és la conseqüència directa d’aquella inseminació potenciada a extrems delirants pel règim autòcrata. No obstant la intensa brutalitat d’aquell dur període, convé recordar que els eixos que estructuren la idea de l’estat modern espanyol beuen de fonts ocultes o camuflades al fons de la baixa edat mitjana. Ni José Antonio ni Franco inventen el relat: tan sols l’apliquen inflexiblement. Aquesta conclusió no es basa en suposicions més o menys intuïdes o retòriques: són avalades per la història que ens han ocultat. Tant és així que l’escriptor i historiador lleonés Juan Pedro Aparicio, en el seu llibre “Nuestro desamor a España”, premi d’assaig Jovellanos del 2016, escriu reiteradament Castispaña en clara referència sarcàstica a l’Estat espanyol. És a dir, la idea d’una península Ibèrica hegemonitzada per Castella necessita modelar una consciència col·lectiva a l’entorn de si mateixa. De manera que res que no siga el relat històric que encetà el pare Mariana i l’idioma castellà, no serà acceptat en nivells d’igualtat –subratlle l’absència d’aquest tracte imprescindible!–, per les classes dirigents. No sols per les suposades elits, sinó que serà el full de ruta indiscutible per a una ciutadania educada en adoctrinaments quotidians des de l’assimilació del Regne d’Aragó en el segle XV. Res de nou: També l’ànsia de Franco i José Antonio hi són presents en el moment que cristal·litza de forma rotunda la tesi de la unitat, que no és altra cosa que l’acatament incondicional al designi castellanista. D’altra banda, aquesta inveterada obsessió per la concentració del poder, que es resumeix en la macro sangonera madrilenya, intenta la uniformitat a costa de la desintegració d’altres realitats nacionals, per cert, excloses –i perseguides!– pel projecte de Castispaña. L’hegemonia, doncs, comporta simultàniament l’imperi dels més nombrosos i la submissió cega de les minories. Col·lisió desigual que no hem de perdre de vista perquè són aquests deliris supremacistes de predomini total els que han provocat el conflicte a Catalunya. Sens dubte. Ah, però el denominador comú de la catalanofòbia no és patrimoni, com podria pensar-se, del supernacionalista triumvirat juvenil que aspira a conquistar el poder. Els altres actors del drama, situats a babord de la nau presumptament democràtica, pel que fa a la qüestió crucial de la sagrada unidad, senten (que no pensen!) igual que els seus rivals en altres lluites de caire socialitzant, etc. Les declaracions de conspicus militants alienats amb les organitzacions espanyoles d’esquerra així ho confirmen.

Refermant el que dic, quan el partit de Ciudadanos adopta la llengua castellana de manera exclusiva al Parlament de la Ciutadella està manifestant, segons crec, el dret de conquesta: arma de submissió feta servir al llarg dels darrers segles. Quan el màxim dirigent del Partido Popular, impulsat pel Gran Manitú a l’ombra, acusa els catalans de romper España està, així mateix, reclamant l’exercici del dret de conquesta. Perquè, com els altres anticatalanistes dels escons adversaris, són incapaços de reconéixer i respectar les diferències culturals i lingüístiques de les col·lectivitats nacionals sotmeses al jou rutilant del poder. I tant d’esforç maligne no impedirà que siguen ells, els enemics de les diversitats, els que trenquen Espanya.

Per tot el que he escrit, es pot entendre que els que bracegem per no ser devorats pel gloriós, èpic, majestuós i resplendent, però roent, magma castellà, preferim ser el que som i res més. Ens volem allunyar del volcà que amenaça deglutir-nos. Heus ací el perquè del problema català, puix que el nostre fa temps passà a la reserva. Els esperits del Padre Mariana, de Quevedo, de Ramiro Ledesma, de José Antonio i un llarg etcètera encapçalat del mateix Franco vetlen perquè la seua màxima ambició política es concrete. No hi estic d’acord. Jo, des de la humilitat del franctirador inerme en tant que metafòric, dispararé els dards que ixen de l’aljava de les raons sobre tot aquell que intente destruir la meua idiosincràsia irrenunciable. La dignitat mereix qualsevol sacrifici.

Vicent Moreno i Mira