Moreno i companyia

Exploracions arborescents

En El manuscrit 1204 de l’autor Moreno Giménez, he trobat una frase que m’ha fascinat. Diu exactament: “Però res no pot ser estimat o odiat si abans no es coneix, i l’amor naix del coneixement. El coneixement és saviesa, la saviesa és virtut i la virtut és llum…”.

Exacte! Eixe és l’itinerari encadenat. No puc prescindir de cap substantiu exposat en l’escala. Dit d’una altra manera: ¿podem arribar a la llum sense assumir els valors precedents? ¿És possible? ¿Són innecessaris els ponts que superen la inòpia? Kavafis reivindicava el temps del viatge i jo trobe a faltar el temps del camí.

En fi, tal com he manifestat al principi del paràgraf, no intente magnificar la pobresa: seria espantós i ridícul. Però no la defugiré si va existir o existeix. Només aspire a exaltar l’aportació humana al treball, al joc, a l’art, a la relació social…

Recordem que re-cordar significa refermar en el cor. Recorde doncs, aquella gent dels “meus pobles” que són els nostres antecessors o nosaltres mateixos. Jo mateix.

Temps heroics, en efecte, i temps en què la parla de la meua geografia infantil es mantenia sencera. Admet, doncs, que alguna aportació de la llengua dominant ja s’havia colat en el vocabulari. La fonètica d’aquelles valls era –encara ho és– exemplar, modèlica. En el pitjor dels casos, els embotiments aliens que contaminaven el corpus verbal a penes sumarien un parell de dotzenes. Així doncs, els manlleus eren escassos. Més aviat propis d’un veïnatge que durava segles. Però eren tantes les adversitats que comportava la imposició del castellà, que no n’eixiríem indemnes. Ara, la suplantació lèxica no cap en una dotzena de folis escrits per les dos cares. El meu estat de salut fa recomanable que no em disguste. ¿Podeu creure que la percepció de la pèrdua identitària em causa tan gran dolor que la psique el transmet a les membranes sensorials? Per això, recorreré a la brevetat en els exemples. Només en certificaré uns quants perquè vull mantindre la tribulació ben lluny de mi i del lector. Gener, maig, juny, juliol; lleixiu, condol, muscle, turmell, han passat a ser enero, mayo, junio, julio, lejia, pésame, hombro i tobillo. La llista seria massa extensa, inacabable i pessimista. Davant d’un deteriorament tan premeditat, programat, planificat i adoctrinat, la resistència por semblar inútil. Però no ho és!!: Insistiré: la cultura concentra estudi, raó, dret, justícia, investigació, assumpció i deliberació. Doncs, bé: sabent que el passat és la palanca viva i no una inscripció morta, només li faltarà la voluntat per a conquerir el futur. Si ens mantenim ferms, les operacions doctrinàries i les aculturacions etnocides passaran a ser un malson. Aleshores l’autoestima farà despertar els ciutadans afectats per un Alzheimer induït. Però més val que vigileu. Si la diagnosi és certa, la pèrdua de memòria del propi ésser subjectiu i col·lectiu requereix una teràpia enèrgica i intensiva. No em cansaré de repetir-ho encara que el text perda qualitat… si és que en té cap. Perquè la persona i el Poble és allò que recorda: sense records no hi ha memòria i sense memòria no hi ha persona ni Poble. Tan greu és la pèrdua de la consciència genuïna, que el tractament de xoc implicaria aportacions extraordinàries de vitamines morals. Tan específiques que sols estarien en disposició de dur-les a terme aquells que estimen el seu país. (Estimar el país no equival a odiar els altres, igual que enamorar-se de l’amada no significa menystenir les altres dones). No vos fieu pas dels qui es jacten de voler el País mentre l’esquarteren cavant-li una fossa anònima. Els metafòrics cavalls de Troia ocupen el territori. Des del ventre dels equins transmeten els designis de la Gran Ideòloga de l’Altiplà.

Arribat a aquest esglaó de la meua peripècia, m’adone que vaig elaborant pensaments sobre simples presumpcions. Supose, doncs, que el lector té algun interés a esquivar la manipulació que l’assetja nit i dia, per davant i per darrere, per dalt i per baix… I vull inferir que en el seu interior cova equanimitats morals que només emanen de la veritat contrastada. Ja ho de manifestat abans: això que anomenem veritat pot presentar tantes cares com persones. El prisma és polifacètic.

Ara bé, existeix el mètode que marca el punt de partença i el punt d’arribada: la meta (d’ací la denominació). El camí comença en la investigació que aporta proves sobre una hipòtesi prèvia. Continua amb la verificació de les dades descobertes. Després es procedeix a la comparació casuística, que és el moment en que la hipòtesi s’articula en teoria. I, finalment, la conclusió. Sempre oberta, segons la meua modesta opinió. Aquesta és la senda de la raó, amic lector. Però falta una aportació cabdal, tal com diu Hume: els costums, la tradició i els sentiments.

Si acceptem el que acabe d’escriure com una exposició plausible, destaparem la catifa on s’amaga el problema. No farà falta que els assenyale, perquè les evidències indicaran quins són els uns i els altres. Tenim sobre el tauler dos grups. El grup A utilitza el mètode racional al mateix temps que viu dins de la tríada emocional. El grup B fuig tant del primer sistema com del segon. I si és així, de qui ens hem de fiar?. Només ho podem fer dels que són conscients de ser la base material i ètica de la Pàtria. Un bon espia, els detecta sempre. Afanyeu-vos a trobar-los!!.

L’actitud dels valencianòfobs i assimilats és el resultat de la mala fe i de la mala fel. Mala fe perquè saben que menteixen. I mala fel perquè enganyen a gratcient un poble inerme.

El seu quadre clínic presenta la simptomatologia següent.

Subjecte lobotomitzat. Autoimmune als estímuls locals. No respon a les lliçons de llibertat. Síndrome d’Estocolm. Addició a l’exhibició personal i a les disfresses. Masoquisme en nivells preocupants. Autogenera anticossos que el converteixen en perill si actua en grup. Tendència a l’autodestrucció cultural. Evidències greus de submissió. Absència de neuroconnectors en els centres de la base i centres del còrtex. Sentiment psíquic de superioritat imaginària. Escassa presència de glòbuls sincers en sang. Tendència a la prostració crònica. Excoriacions en genolls i al front. Possibles banyes. Extremament enamoradís dels models forasters, intenta imitar-los. Propensió a l’exposició inconscient al ridícul. El malalt mostra un quadre de possible paranoia persecutòria de caràcter edípic.

Els requisits del bon valencià sequaç –sequaç en l’accepció de sotmés– es resumeixen en l’acceptació consentida del jou. I també en la percepció de superioritat d’una altra cultura no heretada sinó imposada. L’etimologia és sàvia. Subjugat és una paraula composta que significa sota el jou.

L’esperança, doncs, no abandona aquest diletant que s’encaparra a mantindre viva la flama de la cultura i de la llibertat. Observeu el vostre entorn. Mireu sense prejudicis i descobrireu brots que germinen, valors que creiem perduts. És la gent jove que no té por del passat. És la saba nova que creixerà sense el llast que ens esterilitzava a nosaltres. Ells són l’esperança d’un demà propi no subordinat. Són el nostre arsenal que no causa ferides i pot rescatar la víctima cruelment sumida en la ignorància. Són les plèiades que estudien el valencià i en valencià. (dissortadament, no són tots perquè els polítics servils que ens governen ho impedeixen). I encara que el poder sembre esculls artificials en el camí de l’escola, el respecte a si mateix és un altre. Ara tenen els ferraments que els expliquen qui són. Els hierofantes no podran doblegar-los com van fer amb 25 generacions derrotades. La cultura és l’arma decisiva que rescatarà la terra arrabassada per la força!!!

Així que, decidits, generosos i valents, hem de ser conseqüents amb el dilema. Si anem com fins ara, tenim assegurat el rèquiem i el fossar fred de la desmemòria. Si, per contra, volem ser el que som, hem de fer un colp de timó de 180º a babord. En la singladura ens juguem la supervivència d’una civilització: la nostra civilització.

Vicent Moreno i Mira