Moreno i companyia

Coses dels Moreno

27 d'abril de 2019
0 comentaris

Espionatge sacre

Espionatge sacre

El vaig trobar al carrer de la Llanterna. La gent el mirava, igual que jo, per l’indument. De segur que anava o venia d’algun ball de disfresses o interpretava una obra de Shakespeare. Supose que per pura casualitat s’adreçà a mi i em preguntà:

– Cavaller, quin dia de la setmana és?

– Hui és dissabte –contestí una mica trasbalsat per aquella estranya aparició. Em va somriure i és quan observí que estava esdentegat: li faltaven una incisiva, els dos ullals i la majoria de peces del maxil·lar inferior. No anava en cascarra: una caputxa negra li tapava el cap. De sobte, em digué:

– Com és que parla la llengua que vaig haver d’aprendre quan arribí a la ciutat del Regne? Encara no ha desaparegut del tot? –Havia compassat la marxa al meu ritme i la intriga augmentava en la mesura que el desconegut pretenia establir conversa.  De sobte, saltà amb grans escarafalls quan un auto passà fregant el rastell de la vorera per on caminàvem al costat de la Llotja.

– Què és eixe monstre que porta cuirassa de ferro, renilla i llança fum pel florí?

Vaig haver d’explicar-li que allò era un automòbil; i ben estabornit restà després de la lliçó. I aleshores sospití del seu comportament. Decididament no era cap actor ni s’havia perdut després d’una nit de xala i divertiment. Pareixia entendre els meus dubtes i per això es dignà a presentar-se.

– Sóc –va començar dient obligant-me a escoltar-lo al costat del carrer dels Escalons–, Diego Hurtado de Verdúlia y Despeñaperros, cavaller de la Santa Inquisició. I m’adone que era veritat allò que em profetitzà la fetillera del carrer Major de Sant Nicolau.

– Què li vaticinà? –li preguntí, tot intrigat per aquella declaració. Es passà una mà ossuda per la barba hirsuta com si fera un gran esforç tractant de recordar.

– Em digué que moriria d’un atac de feridura i que em soterrarien al cementeri de Sent Martí.

Confesse que em vaig espantar: eixa no me l’esperava. Però l’home continuà sense parar esment en el meu torbament.

– No sols aquella sibil·la em digué el moment del meu traspàs, sinó que afegí que podria ressuscitar al cap de cinc-cents anys sempre que prometera solemnialment a Déu Nostre Senyor contar la meua història al primer desconegut que em parlara una vegada despert. I eixe és vosté si m’atorga la seua caritat.

Em vaig aborronar, però una força misteriosa em retenia clavat, immòbil en aquell punt des d’on s’albiraven tres joies monumentals. Segurament animat pel meu silenci, començà el relat:

– Com li he dit, arribí a València el mateix any que les dues corones expugnaven el Regne de Granada i aquell mariner que no sabem d’on va eixir trobava unes terres ignotes més enllà de la mar oceana. És veritat que la reina Isabel de Castella imposà la nostra presència al seu marit en un acte de força. Procediment  que, al seu torn, féu servir el monarca d’Aragó sobre les autoritats del vostre regne que oferien inusitada resistència, estèril, al capdavall, perquè, com era lògic, triomfà la decisió de la molt catòlica reina de Castella. Ja deu saber vosté –remarcà amb un somriure que interpretí com de prepotència–, qui guanya en els conflictes que sol haver-hi entre els matrimonis units per interessos territorials.

»De manera que la Santa Inquisició s’implantà a València contra la voluntat dels valencians. Qui ho havia de dir, quan nosaltres veníem a fer neteja de la maleïda raça hebraica que ocupava càrrecs en el comerç, en els estudis i en la ciència. Però no ens limitàrem a empaitar l’heretgia i l’argúcia dels conversos; ans també perseguírem altres focus perillosos per a la sacrosanta idea a la qual les terres que miren al mar de Mallorca havien de subordinar-se. Era menester sembrar la paüra en el cos social del Regne. Eixa fou la raó per la qual dissuadírem els amos de l’infernal giny de Gutenberg d’imprimir cap paper en cap llengua que no fóra el llatí i el castellà. Ja no es relligarien llibres escrits en un idioma que hauria de perdre prestigi i presència. Jo vaig aprendre aquesta llengua que ara parle perquè no havia altre remei: calia assabentar-se de tot el que es tramava entre els jurats que regien uns Furs que no interessaven al gran projecte. I les ordres radicals de l’inquisidor general Tomás de Torquemada, que al cel sia, mai no foren discutides. I això que la seu pontifícia de Roma era ocupada per un xativí. La missió fou complida amb el rigor habitual. De manera que la foguera, els processos i la trama d’intel·ligència acabaren per afonar la ciutat i el Regne, i els sumiren en la decadència.

»Vaig arribar ací a temps de veure com acabaven de construir aquest gran edifici. En fi, érem portadors de una nova civilització, ja ho ha pogut veure vosté. Encara vaig conéixer un xicot convers que se’n va anar a París perquè ens temia. Representàvem els ulls i les orelles d’un tron que no tolerava competències ni supremacies forasteres. Valladolid es negava a consentir que aquesta ciutat competira amb Gènova, Nàpols o Constantinoble i que poguera esdevenir la més rica i puixant de la Mediterrània. Fou gran meravella el poder que desplegàrem en la destrucció d’una prosperitat envejada per totes les nacions. Mire vostra mercé tot al voltant i veurà les conseqüències d’aquella influència que fou capaç de desviar el riu de la història.

Jo, transportat a un temps pretèrit, obeí la invitació estamordit: passejaven estols de turistes assedegats de fotografia: alguns enfocaven les gàrgoles de la Llotja; moltes persones travessaven el pla i pujaven l’escala del Mercat Gran; els cotxes circulaven amb discreció controlada cap al carrer de la Carda. I aquell ésser estrambòtic m’ho presentava com un triomf. Potser em digué la veritat i ell col·laborà activament en la distorsió d’allò que ha acabat sense nom i sense ànima. Quan em vaig girar, només hi havia un venedor de cupons dels cecs assegut al segon escaló de pedra negra del carrer que avança paral·lel al mur meridional de la Llotja.

Vicent Moreno i Mira

Sentència socràtica
14.06.2016 | 7.20
This is a Surreal Country
08.11.2016 | 8.51

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.