Moreno i companyia

De jutges i de polítics

Durant segles, la qualificació de bord connotava orígens socials vergonyants. Amb la modernitat, l’estigma desaparegué. Però aquest article es referix a la tipologia de bord honoris causa el nombre del qual col·lapsa el hit parade de la coentor. En termes psicològics –que no sicològics, que tractarien de la figa– aquest escrit dedica l’esforç a delatar públicament el bord enemic de la cultura valenciana. Per això pot ser políticament discutible o, en el millor dels casos, impropi d’un text que aspira a la ironia com a segell d’estil.

No és cap secret que la divisió –divide et impera (Juli Cèsar)– facilita el domini, però el triomf més clamorós de don Javier de Burgos es concreta en la província d’Alacant: no tant als pobles que la configuren com a la capital. Per tant, era previsible que en l’estimada ciutat es produïra una contestació virulenta al més que raonable decret del conseller d’Educació. Perquè ens convé no oblidar en quina font abeuren els polítics del PP i la judicatura addicta al pancastellanisme. És a dir, acusen el conseller d’”imposar” una solució afavoridora per a l’idioma propi, quan des de la mateixa trinxera ideològica han condemnat la nostra llengua a la desaparició. Això només ho poden fer els bords cum laude– naturalment, d’esperit– que actuen com les espècies de carrancs estranys que devoren els autòctons. Invoquen i argüeixen l’assoliment d’un consens, conformitat general a un propòsit que ells no han respectat mai i se l’han passat per baix cama. On eren els ardorosos polítics i jutges defensors del consens durant els segles d’autèntica marginació, ocultament i repressió de la llengua pròpia del País? També acusen de xantatge el que potser contribuïsca a una dèbil passa de recuperació idiomàtica del poble valencià. El polític instigador i el jutge executor d’una paràlisi infame, ¿que no deuen estar exercint el justo derecho de conquista? I, d’altra banda, on és el xantatge que esgrimeixen com a arma ofensiva? Diuen xantatge de les maniobres que els impugnadors practiquen des de la baixa edat mitjana. En fi, amable lector, alerta doncs, el Partit Popular (?) i les institucions que controla són la ciutadella amb els canons que apunten a l’interior de la dignitat nacional valenciana. Que ningú siga enganyat per paraules foradades. Són els hereus bords del corrent nacionalista i catòlic que no ha abandonat mai l’objectiu desintegrador dels pobles insubmisos.

Satel·litzats i mesells, tramposos i mesquins, envejosos i prepotents, contumaços seguidors de l’estela franquista, intenten preservar els privilegis obtinguts amb argúcies i paranys. El País Valencià és l’únic territori vençut en la guerra civil del 36 que conserva l’estatus d’abril del 39. Atents al tracte que hem rebut i rebrem en els camps de l’economia, de les infraestructures i de les superestructures: relació colonial pura per part d’un estat que ens ignora llevat de passar la gorra tributària. Potser guanyen aquesta batalla com sempre han fet d’ençà de l’enllaç dinàstic de Ferran i Isabel. Potser. Potser se n’isquen amb la seua, però en una democràcia –que no saben respectar–, la gent, les persones, tenen dret a saber qui i quins són els enemics que els tallen –metafòricament– la llengua, la cultura i la identitat. Ja sabeu: o moral de l’esclau o moral del senyor. Hem de triar.

V. M. i M.