Moreno i companyia

Cavalls buits

¡Quines maneres i quines paraules fan servir els meus amics quan exposen les idees que els ballen al cap! Mireu com m’ho han dit. Com que no ho acabe d’entendre, ho transcric literalment.

«El País Valencià viu moments de glòria moral i material: alguns ministres del govern espanyol ens visiten. I no en esperit  com alguns descreguts poden imaginar, sinó en carn mortal. (Mortal de necessitat, dirien alguns pessimistes). I parlen; parlen com els savis benefactors de les antigues polis hel·lèniques. Com els grans legisladors i com els grans estrategs. L’Amazona de Kos, amb to de superioritat solemne, s’adreça als ilotes i proclama defensar els drets de les famílies a escollir l’escola dels seus fills amenaçats per la barbàrie. (El dret a la ignorància també és un dret, segur que afirmaria el tesmòteta Dracó).

D’altra banda, el Polifem monoftàlmic –el qui té un sol ull que mira només per l’estadi zero–, assegura que plorant, els valencians no aconseguirem res. I això és un axioma. Una veritat irrefutable».

I acabaren el discurs afegint un enigmàtic auguri «Les falanges que manen en la megàpolis han posat setge al nostre país. Han construït enormes cavalls buits dins d’Ílion. Quan l’aurora de dits rosacis siga propícia eixiran dels ventres dels falsos equins, hoplites disfressats amb brusa valenciana que atacaran els troians sorpresos. Eixa serà la fi. Després arrossegaran per la immundícia el cadàver del Poble Valencià, igual que féu Aquil·les amb el cos d’Héctor».

Em vaig quedar bocabadat. Això, sí: els meus amics em feren l’efecte que, mentre elaboraven aquella al·locució inextricable per a un ésser normalet com jo, sentien una profunda pena. Com si un patiment invisible els oprimira la gola.

Vicent Moreno Mira