Moreno i companyia

Coses dels Moreno

28 de febrer de 2016
0 comentaris

Agonies paral·leles

Agonies paral·leles

Satel·litzada i, alhora, vampiritzada, la mil·lenària urbs valentina arrossega pel fang de la incúria els darrers vestigis de dignitat. I així, submergida en un magma vomitat pels mitjans omnipresents i aliens, oblidem qüestions fonamentals. Sense anar més lluny, hem desaprés que la prostrada València de hui és la capital d’una nació… encara. Insistisc: la primera i no la tercera d’un Estat hostil.

En efecte: anestesiada pels genuflexos “pròcers” que l’han dominada, ha perdut la substància del propi ésser. És a dir, la consciència que dota la col·lectivitat de la memòria de si mateixa. Tot plegat, ve a ser com la insuportable gravetat del no ésser. Però, així i tot, amb els parracs morals que la desfiguren, no deixa de ser el cap i casal d’un vell regne amb focus irreductibles a l’assimilació programada.

És per això que el desolador prefaci es reafirma davant la caiguda de dos pilars imprescindibles en tota societat moderna: l’art i l’esport. Aquests declivis i metamorfosis provoquen en el ciutadà mitjanament conscient una alarma incontenible. Inquietud que s’accentua quan els “mecenes” polítics planten en la via pública enormitats esperpèntiques foses a la cera perduda: perpetració gens estranya venint dels poders que han modificat el significant de la noble senyera privativa de la ciutat en un signe de servitud.

En efecte, mentre artefactes grotescos han obtingut el reconeixement (?) de la inèpcia dominant, l’art tradicional es precipita en la sima dantesca del no-res. Sí, el Círculo de Bellas Artes, catalitzador de la tradició artística valenciana al llarg de cent vint anys està a punt d’abaixar la persiana. Els deutes i l’escassa presència de socis són factors tan implacables com haver desatés un possible relleu generacional. Al cap i a la fi, convenientment pernoliat, s’encomana a l’Altíssim oferint les darreres alenades d’un passat notable. Un passat que fou consistent mentre es mantingué fidel als orígens. Però és ben sabut que València –i el Círculo també–, és especialista en oferiments neogloriosos a l’ens que l’expugna i la depreda. Servilisme que, contra l’esperança mesella dels llepons, converteix el “Levante” en la majordomia de la cort: no podia ser d’una altra manera.

I torne al primer pilar inclòs en l’esfera de la cultura. És evident que les pulsions dites artístiques actuals han desplaçat del primer pla l’art considerat figuratiu. (Sé que trepitge un camp de mines, explosiu i nebulós, però aquest no és el lloc adequat per a reflexionar-hi: promet arriscar-me a fer-ho en un text futur).

No obstant les discrepàncies de tota classe, hem de recordar la convivència dels corrents d’avantguarda i la plàstica més o menys basada en l’academicisme. Això ha sigut una constant empírica des de l’aparició dels primers moviments rupturistes a final del segle XIX. Aquest Círculo de Bellas Artes és, doncs, partidari de la segona tendència; de manera que, en silenci sepulcral i quasi anònim, es disposa a plegar les veles de la pròpia història.

L’altre pilar incideix sobre un segment més gran de la societat: sa majestat el futbol. Des que es va fundar –més tard que el Círculo, el València Club de Futbol representava alguna cosa pròxima a una identitat ben definida: valenciana. Era un referent imbricat en el territori. Hui, la mercantilització de tot allò en què participen els diners ha corcat l’humanisme i el símbol. L’esport del futbol només és l’expansió exacerbada (quan no és expressió insultant), d’un concert de baixes passions. És a dir, un estricte fenomen de masses que, ells també, convoquen les fúries inoculades des dels salons àulics. En resum, activitat agitadora bessona del món faller –d’importància nuclear, doncs–, capaç de moure les plaques tel·lúriques sobre les quals s’assenta la societat.

Molts dels considerats refractaris al domini extern hauríem de fer actes corals de contrició. Només així esbrinarem per què la col·lectivitat atorga més valor a un casal faller –absolutament honorable– que a un centre de cultura. O dit de forma crua: a la cultura no se li concedeix cap valor.

I de moment, amic lector, no diré res més.

València, 20 de febrer del 2015

Vicent Moreno Mira

Atenció al tren!
28.09.2017 | 6.42
Alerta amb la fúria
10.04.2018 | 7.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.