Moreno i companyia

À Punt. M’ha tornat a passar

Vicent Moreno Mira

No podia imaginar-me el disgust que m’assaltaria cap al migjorn del dissabte. L’equip habitual de metges que tenen cura de la meua salut m’ho aconsellen, i els de més confiança m’ho ordenen: «No ha de veure ni sentir segons què que el pose nerviós. No s’excite i prenga’s l’anxiolític quan els perills travessen les malles defensives». Això em diuen els doctors, especialment els cardiòlegs, i jo procure obeir-los. Què puc fer si no?

Bé, el cas és que el 21 d’agost mirava amb entusiasme À Punt Televisió. Em distrau d’allò més veure notícies i reportatges sobre açò o sobre allò perquè sempre aprens coses de profit, tot i que no sé si podré aplicar els coneixements per incompareixença, ja se m’entén, eh? Bé, però la raó d’escriure aquestes ratlles no és per a fer el panegíric a la imprescindible televisió de València. Perquè és imprescindible, en la meua opinió. Ara bé, caldria recórrer a l’autoestima intel·ligent a l’hora de seleccionar què, qui i com.

M’explique: una entitat que té la missió de potenciar la llengua perseguida durant tants segles hauria de mostrar un nivell de fonètica impecable i un vocabulari net, planer, genuí i pulcre. Perquè una televisió nascuda per a salvar el derelicte d’un idioma canonejat, llançat per la borda i passat per la quilla té l’obligació de ser l’espill i l’eco que haurà d’influir en l’espectador. Entretindre no és suficient, entesos?

Em vaig indignar, sí. Una concursant deia que si el “carpinter” no sé què. I el jove presentador, notable en fonètica, assumia l’esguerro de “carpinter” i el repetia un parell de vegades. (Jo estava astorat!) Sense ser-ne conscient, l’estava incorporant al corpus lèxic!! ¿És que no hi ha autoestima en el personal que hauria de saber-ho tot sobre el senyal més important de la cultura pròpia?

Vaig palpar la coixinera dels medicaments i en lloc d’una píndola d’anxiolític em vaig engolir un comprimit d’amfetamines! Abans d’apagar la tele, encara vaig sentir una veu en off que parlava del rebot. Obria la o com la cova del Parpalló. I recordava quan aparegué en pantalla –escrit!– «…els arbres fruiters d’os…».

I en això que entra la infermera i em bonega. «Que no li he dit que no pot veure més que dibuixos animats!?» I jo que li dic, «Disculpa, ho he fet sense voler», I ella, somrient, movia el cap d’un costat a l’altre, lentament, mentre em posava al braó la faixeta de mesurar l’estat de les artèries.

La tenia alta, la pressió, i la infermera em va fer engolir una càpsula perquè em relaxara. Era eficaç. Em vaig adormir com una soca de garrofer i vaig somiar que inauguraven un tram del corredor mediterrani que passava per Eivissa.