Ja sé que els temps no són gaire afalagadors per fer un elogi del blau. Ni aquest color no ens dibuixa, a les caletes del cor, cap línia d’esperança. Però avui, tornant d’un dinar, he capbussat la mirada dins la transparència de la badia. Semblava un immens tul de seda quieta. A rere hi quedava la Catedral, incendiada per les palmeres polsoses, que va dir Rosselló-Pòrcel i l’antic passeig de la Riba, amb pedres dins el xarol, sense ser diumenge de la Portella, vegeu el poema Auca. Tanmateix el dia convidava a ser com una infantesa pentinada de diumenge de gener assolellat. A la línia de l’horitzó, un veler de tres pals havia estès l’orgull de les veles i semblava demanar la clemència d’un pintor cortesà, amb fumets simbolistes, perquè n’immortalitzàs l’escena. Tot convidava a aturar el cotxe enmig de l’autovia i embadalir-se davant l’embruix de l’instant, aliè a la selva de clàxons que haurien maldat per desintegrar-nos. Tanmateix, la bellesa va bé copsar-la de gairell, amb la calma fugissera d’un vehicle groc en marxa. Des de la immobilitat potser n’hauríem descobert les arrugues, les lletjors, les immundícies. A cinquanta per hora, en canvi, es multiplica, es regenera, és desestantissa, et deixa aquell regust d’espipellada dolça que lentament va prenent forma d’inefable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!