La fauna domèstica s’ha multiplicat. I no ho dic per les Cospedals i les Sorayas, que sí, potser són fauna, però no domèstica. Ho dic per les mèl·leres del corral, que aprofitant aquesta primavera ufana s’han multiplicat. Han guanyat la batalla de la supervivència als moixos, que també n’hi ha, ensenyorits, comunals, però que a vegades bescanvien el pinso galdós per fer servir les urpes i tornar a les essències més indòmites, que en això s’assemblen a les dites dames d’abans, encara que elles mai no deixen de ser indòmites (bé,sí, quan es tracta de tolerar castors, manades, i altres efectes col·laterals de sang blavosa). Però tornem a la meva fauna particular. Les mèl·leres del corral em regalen una simfonia de cants que em sol treure de l’ensopiment que em provoquen els tediosos partits del mundial. I mira que no són, diguem, uns animals excessivament adònics, sobretot si els comparam amb caderneres, esquives, o canaris no excessivament mutats en coloraines exòtiques. Però el cant és bell i harmònic, molt més que no les quasi odiades tórtores i el seu papurreig monòton i insistent.
Però avui no havia de perdre’m per les bucòliques passeres dels càntics del meu corral – a Mallorca, el trosset de terra o de jardí que hi ha a l’exterior d’un habitatge s’anomena així- sinó que havia de parlar d’alguna cosa que s’assemblàs a un partit de Gran Slam
Si voleu contiunar llegint, clicau l’enllaç
https://dbalears.cat/opinio/2018/06/23/316681/roland-garros-sense-tie-break.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!