Malauradament ho tenen molt clar, els del PP (Els mateixos amb qui pacta Mas a la recerca de no se sap quina mena d’efluvi celestial). Coneixen, els de les gavines imperiales, un dels principis elementals del darwinisme, que un membre d’un animal, si no s’empra, s’atrofia o cau; per exemple la coa. El mateix passa amb una llengua si no s’empra: s’atrofia o cau, que és igual que desaparèixer. I això és el que volen. Per això han posat en marxa tota l’artilleria que tenen a l’abast. Una artilleria que va en un doble sentit: per una banda modificar el marc legal – i amb tot el rebombori que es remou, es produeix un efecte pitjor: es generen actituds lingüístiques desfavorables, que inciten el sectors monolingüistes castellanistes a fer-se forts en les seves actituds tancades i també conviden les desercions dels catalanoparlants- .
Al costat d’aquestes maniobres, n’hi ha d’altres, com és el suposat ús oficial bilingüe de les autoritats peperes. Aquests dies n’hem tengut dues mostres, que mostren el paroxisme esquizofrènic en què viuen. Per una banda, la consabuda xiulada al batle Isern; per altra banda, l’espectacle dogmàticament denigrant protagonitzat pel meu batle, el de Marratxí, Bartomeu/Bartolomé Oliver/Olivar que, aquest cap de setmana passat, en un homenatge pòstum que es va fer a l’església de Sant Marçal a Bernat Pomar, va fer un parlament que mostra l’estultícia permanent on s’ha instal·lat el PP. Dit parlament, segons conten les cròniques, va ser començat en castellà, prosseguí en català i acabà en castellà. Crec que aquest acte va ser tota una descortesia en primer lloc cap a la persona a qui es retia homenatge, una persona mallorquina, que va adaptar el mètode Suzuki i el va titular El meu violí. I també eren en català les cançons que s’hi interpretaven. En segon lloc crec que va ser un insult a la intel·ligència de la gent a qui creuen incapacitada d’entendre un discurs batler, que solen ser sempre diàfans i balders, íntegrament en català. Finalment, és una incongruència amb la pròpia doctrina que prediquen. Haurien gosat a fer un discurs la meitat en català en qualsevol acte fet a la casa extremenya o andalusa? O fins i tot en un acte públic a Cas Capità o Sa Cabana (barriades marratxineres amb presència de molts de castellanoparlants)? Exigeixen a Carlos Delgado, per exemple, que en les seves aparicions públiques utilitzi la llengua al 50%? O als altres consellers i càrrecs públics del PP? Davant aquest paroxisme, davant aquesta beneituror supina jo tenc un dilema: a partir d’ara, al meu batle, li he de dir els dies senars en Tomeu de ca na Cantona i els parells el Bartolo de casa la esquina?
(article publicat al diari de Balears, 12.01.12)
