HIPOTECA DE CABÒRIES

Fins i tot la lluentor estesa sobre el mar, untuosa i calmada, pot esdevenir monòtona, com un rosari grisenc dins el remuc estantís d’una beata. Des de prop de casa veig la badia de Palma com una entranya oberta. Com si algun déu capriciós la posàs damunt un canyís perquè s’hi assequi, com una embosta de figues agostenques. Adesiara, quan du tant de dies de ser el reflex d’una pellerenca lluenta, faig un tímid intent de bescanviar-li els colors i les textures: ara és una immensa llesca de sobrassada vella, o explorat les tonalitats vermellenques hi freg una tomàtiga de ramallet, tot escampant-hi dues o tres llavors, com qui posa una mica de molsa al betlem; suara es tenyeix d’aquell color verd romaní que dóna l’oli verjo sobre el plat, a punt de fer-hi mulletes d’esclat-sang torrat.

Avui però la mar ha canviat. Potser ens recordava, dins aquesta blavor esperançadora que ens ennuega, que res no és immutable. M’he imaginat aquelles vermellors apocalíptiques que preludiaven la mutació i que també tantes vegades he observat des del meu terrat. Avui no he pogut estar-me da passar-hi a la vora, pressentint i engospant tot aquell polsim de celistre, dens i salinós, que exhalen la voluptuositat de les ones. Avui el mar no convidava a placideses, malgrat tot, als illencs ens agrada estimar a tothora el mar, veure’l, palpar-lo, manyuclar-lo. Quan estudiava a Barcelona, l’alegria més grossa que tenia era que, just vora el meu pis d’estudiants, dels de la cruïlla Còrsega/ Dos de Maig veia una llenca lluenta i era el mar, el meu mar i no aquella visió que obnubilà na Mila de Solitud.

Avui el mar era una bugada infinita de llençols estesos a punt de desengafetar-se, a esfilagarsar-se ble a ble, crineres immenses de cavalls blancs rebolcant-se sobre el polsim de les aigües remogudes. Un vaixell gran, cercant el repòs de la badia, havia teixit una bardissa de ferro que no m’ha deixat llenegar la vista fins a l’horitzó. Em molestava aquella visió de paquiderm metàl·lic, clapejat de rovells. M’han arribat enfangar les estores del pensament aquelles olors de greixos i combustible arnat que exhalen els pulmons cancerosos d’aquestes baluernes fortificades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!