HIPOTECA DE CABÒRIES

He d’allunyar aquests pensaments que no fan altra cosa que envinagrar-me el gaudi, aquests instants sublims que m’han fet estremir l’ànima. Potser hi podré tornar, encara falten deu minuts bons, tres parades. Sobretot si aquest estrúmbol davalla a la propera. Comença a deixondir-se, ha serpentejat el cos i una lleugera ona m’ha arribat fins a la pell. Sembla que vol alguna cosa. No l’entenc. Quines coses estranyes que es diuen… Sembla contrariada… Què et passa petitona?No, no són còmplices, tanta sort! O sí, potser ell li demani que es deixi seduir, que ja em tenen al cove. Sempre t’has jurat que no ho faries més. No, no és un vici, és una llepolia que em crida.

Calma, res d’això. Qui sap, potser havia de davallar en la parada anterior i s’ha adormida. Ai, si m’ho hagués dit, l’hauria despertat amb molt de gust, amb massa gust. Tornar a aterrar sobre aquella superfície turgent, sense la cuirassa d’un vaquers i poder-ho fer obertament, com qui compleix un dogma de fe. Gaietà amb la fe, no, no l’esmentis que llavors t’encalcen tots els fantasmes de la culpa. Coses de frares, ja ho saps! De reprimits!

No saps ben bé què diuen. Alguna cosa de tu? Només entenc airport, airport, que deu voler dir aeroport. Arriba o se’n torna? Hi treballa? No porta l’uniforme. Ho fa perquè jo ho senti? Potser que baixi a la proper…, però com arribaré a casa. Aquest és el darrer tren. Un taxi em costarà una fortuna. N’Úrsula, això sí, a més de mimar en McArthy, em controla els moviments del meu compte. La pensió no dóna per massa alegries.

Arribam a Sants, quin pes que em llev de sobre. Allà sempre hi haurà gent i podré perdre’m en l’anonimat. No puc córrer de demés, però! Què voldran de mi? Justament no estic vora el passadís, que si fos així ja me n’aniria cap a la porta. Sense tocar-la. Levitant si pogués. Tornant-me transparent.

El tren afluixa la marxa. Ella s’aixeca. Va cap a aquell jove. Parlen fluixet, no els entenc, em miren, em miren, em miren. Alerta a caure, Gaietà! Recobra la serenor. Positiu. Has surfejat sobre les ones d’un indescriptible plaer i ara no has de malbaratar el guany, aquest polsim d’elixir que t’acompanyarà tota la nit.

Guanyes l’andana abans que ells, però t’intercepten el pas, la seva porta era més a prop de l’escala metàl·lica. No, l’ascensor tampoc hauria estat una bona idea. Retures el pas. Pujau junts, tu dos escalons més avall. Es giren, t’empetiteixes. Et minusculitzes. En sortir de l’escala ells tiren a la dreta i tu, instintivament, a l’esquerre. Mires de coa d’ull, s’han aturat mirant un panell. Ell s’han girat cap a tu. Et cacen amb la vista. T’amagues al bany. N’hi ha un de lliure. Tanques amb el biuló. Esperes. Fatiditzes l’instant. Una nit als banys de Sants. La policia, avisada per n’Úrsula, et cerca per tot arreu. Miren les cintes de l’estació, qui sap si els trens també tenen càmera secreta. No, això no. Davant n’Urusleta, no mireu segons què. T’identifiquen. Sents passes. Són reals. Vomites. Puta sentor del vàter. Putes bubotes. T’has tacat. Fas olor d’agre, de pixum. Et sents moll. Et palpes però tot és eixut. Mires el rellotge. Han passat només cinc minuts. N’esperes cinc més. Es fan eterns.

Surts. Ningú a l’horitzó. Potser vagis a casa caminant. Són dues parades de metro. T’orejaràs. Solidàriament deixaràs aquesta sentor per les voravies. No, n’Úrsula no patirà. Deu dormir vora el McArthy. Sents les cames feixugues. Tens la temptació d’agafar un taxi. La franja groga és un reclam temptador. Com les cuixes de la rossa estrangera amb motxilla. No, no siguis cafetera. Hi ha coses que no es poden comparar. La penombra pampallugueja. Dues siluetes et són conegudes. Són ells. Intentes dissimular-te dins la foscor. Ella plora. Desconsoladament. No t’agraden les llàgrimes. Te n’allunyes… una darrera mirada. Ell es posa mà a la cartera. Li dóna un bitllet. Ella l’abraça. Es fica en un taxi. La penombra t’engoleix, Gaietà… Et fons dins el silenci de la nit…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!