HIPOTECA DE CABÒRIES

De moment un poc de tot (nació, reflexió, perifèria, tasts literaris...)

16 de novembre de 2011
1 comentari

EL NOM DE CADA COSA

 

Avui als meus alumnes de primer de batxillerat, per estudiar les malaïdes tipologies textuals, els he passat un article que l’escriptor Guillem Frontera va publicar al Diari de Balears. El text es titula el cor de la tardor, en homenatge a aquell versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel del poema A Mallorca, durant la guerra civil, que diuen: El cor de la tardor ja s’hi marceix/concertat en fumeres delicades… i Guillem Frontera hi fa una glossa del malaguanyat poeta tan amic de l’Espriu.

 

Jo, a sota de l’article, els vaig aferrar el poema perquè tenguessin el referent al davant. Avui, encara que estigués ennigulat (nigul= núvol) hem sortit al corredor, que té uns finestrals que donen a la serra de Tramuntana i al camp. Els he recitat el poema mentre observàvem in situ allò que Rosselló-Pòrcel ens dictava: els camps al costat de l’institut com verdejaven i com damunt el mateix atzur/ es retallen les meves muntanyes. Els núvols, que cobrien en una part de la Serra, han fet més entenedores les paraules que diuen allí les pedres invoquen sempre/la pluja difícil, la pluja blava/ que ve de tu, cadena clara/serra plaer i hem rematat la festa amb el dístic que clou el poema: tota la meva vida es lliga a tu,/ com en la nit les flames a la fosca

Però no només parla de Rosselló-Pòrcel, l’article, sinó també fa una evocació de la tardor mallorquina i d’aquesta mena de paradís que ens regala. Una evocació cromàtica i tàctil: la flassada prima, els ocres de les fruites tardorals: serves, nesples, arboces. Ningú de l’aula sabia què significaven aquests noms, aleshores he baixat les escales, he anat a l’arbocera del patí i he pujat un branquilló amb un pom d’arboces d’un color ataronjat-vermellós. Tanmateix, el text de Frontera no estava exempt de missatge: qui serà capaç de transmetre a les joves generacions aquests matisos tardorals – els lingüístics també, si no no hi ha forma d’anomenar-los- ? Qui podrà deixar-los-ho en herència?

Llavors he pensat que amb aquest govern regional que tenim ara és aquesta una missió impossible car amb el poc suport que dóna a la llengua no només els joves no sabran què són les arboces o les nesples sinó que tampoc, aviat, no sabran dir: poma, taronja, meló, síndria… Les darreres proves les hem tengut aquests dies. La IB3, la televisió autonòmica, emet les pel·lícules en castellà. Tampoc no podem veure les de TV3 perquè el senyal que ens arriba és l’internacional, per tant, l’escapçat. I posats a perdre el nom, perdrem aviat el nom de la nostra capital, que no és altra que Palma, segons tots els estudis filològics. Ara, com si fos una estulta camiseta d’un equip de futbol passarà a dir-se Palma de Mallorca, no fos cosa algun turista es perdés i agafàs l’avió de Las Palmas o de La Palma. Però alerta, el canvi no és només per motius de màrqueting turístic obeeix a una clara opció involucionista del PP: retornar al passat, treure llustre de tota l’herència franquista més aformolada.

Si Guillem Frontera es demanava si hi hauria algú que sabés transmetre aquest tresor tardoral als joves, jo em deman si, després d’aquesta mestralada infernal i dantesca, restarà algú que visqui per retornar el nom de cada cosa

  1. Rafel,

    Encara tens sort si has pogut mostrar als alumnes tots aquests conceptes “en directe”. Jo no en tenc tanta…. Penso que és veritat que els al·lots d’ara no coneixen les nocions més bàsiques referides a la terra, i que entre tots hauríem de fer-hi alguna cosa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!