Ja vaig assenyalar els meus temors en el post inicial, un d’ells era que el bloc es convertís en un vici, d’aquells que generarien, segurament, els pecats venials d’antany. Què se n’ha fet d’aquesta mena de pecats carregats d’indulgències? Com està distribuït ara el rànquing teològic de les penes penitenciables? Però de moment és un vici justificable. Si hom escriu, com a mínim en el meu cas, és perquè m’ho pas bé, però també m’agrada compartir aquesta dèria, aquest orgasme amb uns anònims i hipotètics lectors.
I és aquí on rau la justificació de la venial màcula. Com que som nou en aquest mercat allò que dicten les lleis més elementals dels negocis és que t’has de donar a conèixer, has de cercar la teva quota de lectors. A Mallorca tenim una frase feta que diu que tot ajuda a fer el pa bo. Per tant, aquí s’ajunten dos factors: per una banda la novetat, i tots ens comportam davant aquesta com un infant petit amb una jugueta nova; per altra banda, ja ho he dit, hi ha l’afany de donar-se a conèixer.
A més, el bloc té un altre efecte narcòtic, pots dir el que vulguis. O com a mínim et dóna més llibertat. M’explicaré: col·labor des de la seva creació en el Diari de Balears i escriure a la premsa sempre t’unta d’una responsabilitat més gran. Per dues o tres raons: en primer lloc hi ha l’autocensura, escrius lliurement però procures no desentonar gaire amb les quatre parets mestres, per dir-ho amb una metàfora, que conformen les empreses periodístiques; en segon lloc, perquè com que, en el meu cas, escric un cop a la setmana, et trobes amb el condicionant que moltes vegades el tema de què t’hauria agradat escriure ja ha caducat, o un altre ho ha brodat abans que tu; també, dins aquest epígraf s’hi ha de situar el fet que no vulguis tudar un espai, per tant subjuguis allò que en podríem dir l’interès col·lectiu al particular; en tercer lloc, hi ha els lectors, que en el cas del diari són de carn i ossos, amics i coneguts que em poden retreure la meva poca traça escrivint o un defectuós tractament del tema, ja ho sabeu els que en teniu experiència: ditada de mel cap, en canvi, trepitjades de call, tantes com en vulgueu. El bloc és molt més anònim, virtual. No te’ls trobes cara a cara.
I per si fos poc el bloc em dóna més llibertat literària. Puc manyuclar el verb, en sentit etimològic, com vulgui. I això també em diverteix. Esper la seva absolució in nomine patris, et filiis…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!