dijous, 22 de setembre de 2022
Potser sí que hi ha un moviment universal que ens vol convèncer que tot va malament i que no tenim més opció que la desfeta final. Hi ha una certa voluntat de fer-nos creure que hem arribat al punt sense retorn.
Tots els morts i desapareguts, de cada dia, per tot el món, s’entén que són els danys col·laterals d’una guerra que no se sap molt bé qui l’ha organitzat, qui són els bons i qui són els dolents.
Sembla que sí que el nostre planeta està a les últimes i, malgrat el que diguin quatre exaltats, el canvi climàtic existeix. Potser si que és un procés cíclic i que es dóna cada 84 anys, però avui el tenim aquí.
Mil cinc-cents milions de persones estan en risc de morir de fam els propers dos anys, per culpa de la sequera global. No queda molt clar què és el que podem fer nosaltres.
Mentre no es produeix la gran catàstrofe, l’espavilat aquell del Moreno Bonilla, diu que si li segueixen arribant les subvencions, abaixarà els impostos.
El PSOE diu que exigirà l’ús del català al Parlament europeu però que el prohibirà al Parlament de Madrid.
La política catalana segueix el seu discurs errabund, nosaltres anem preparant la commemoració de l’1 d’octubre i el Ministerio de Defensa va potinejant Vikipèdia per fer veure que a Alcarràs no va passar res, que estaven tots collint préssecs.
El “a por ellos” del Borbó fill, es referia justament als préssecs. Quina barra, reietó.
Una cosa, però, hem de tenir molt clara: passi el que passi, ens anirà millor si som independents.
Espavil, doncs.
Salut i república.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!