FALQUES

Dimecres passat, 12 de març, ens vam trobar a Ca Revolta per parlar del meu llibre “El riu dels ulls” que ha tret l’editorial Tria Llibres.
Vicent Alonso i jo havíem convingut no fer allò que se’n diu una presentació, sinó més aviat aprofitar l’avinentesa per parlar del llibre d’una manera menys encotillada. Una conversa és el que volíem i no una successió de monòlegs seguits d’alguns monòlegs del públic. 

 

Com sol passar sempre que m’he fet alguna idea prèvia sobre un acte, res va anar com esperava. Clar que jo no tinc per costum mirar el calendari de la Champions quan prepare una activitat cultural. Doncs això, partit del Barça i dia plujós en una València eixuta que feia mesos que no empomava l’aigua. És un clàssic a València que, quan plou, la gent no surt de casa i els que hi surten ho fan perquè no tenen més remei i tots van en cotxe. Però aquest ja és un altre tema. La cosa fou que allà ens trobàrem allò que se sol dir pocs però bons.
El que des d’un punt de vista comercial es pot considerar una dissort, poca gent son pocs llibres venuts, si atenem les circumstàncies, el tipus d’acte que havíem pactat i la comfortabilitat de la proximitat, va ser una benedicció, perquè Vicent -un home més aviat tímid- es trobés a gust i poguérem parlar del que ens interessava sense massa limitacions “públiques”.
Tampoc no vos en vaig a fer una explicació exhaustiva. Crec que el millor és agafar-se el llibre, el meu, i, si heu llegit, “Trajecte circular” de Vicent Alonso (editorial Bromera), trobareu molts dels elements que guiaren la nostra conversa, moltes de les preocupacions comunes i interessos artístics.
Per començar, Vicent hi va destacar el caràcter fragmentari. Va apuntar que un fragment pot ser una cosa acabada i completa on ja no hi cap res més, rodona. I també pot ser alguna cosa que demana ser completada pel lector. Era en aquest darrer sentit que entenia el meu llibre i demanava, en això coincideix pràcticament amb tots els que n’han parlat, que podria continuar escrivint els “Fragments de la séquia mare”, una de les peces fonamentals del llibre.
Jo em vaig ‘justificar’, ‘queixar’, que eixe registre d’escriptura tan emotiu i intens em feia mal i que l’havia deixat quan ja no podia més. També que em compadia pels lectors i volia introduir elements més lleugers per fer-lo més ‘digerible’. Vicent em va mirar burleta i com volent dir “doncs et fots”, “tu vols escriure? Doncs fes-te’n càrrec i deixa’t de laments”. Això és el que jo vaig llegir en el seu rostre, tanmateix ell va parlar tot seguit dels apunts sobre l’escriptura que més li havien interessat del meu llibre, les meues reflexions sobre la vida i el fet d’escriure-la, sobre la memòria i els jocs amb les paraules, sobre els silencis i les diverses maneres d’entendre’l. Hi va destacar el paper de la poesia, la importància de mirar-s’ho des de la poesia per poder gaudir i capir el llibre.
Jo vaig aprofitar per comentar-li com m’havia interessat el seu dietari i el d’altres pròxims com Enric Sòria o Toni Mollà, i encara el de Cesare Pavese o John Cheever, que de tots n’havia tret profit. I ell va fer una cita del meu llibre i el millor elogi quan va dir que li hagués agradat escriure-ho ell. Fa així: “Escriure: espiar les parets, fixar la mirada i buscar. De tant en tant, prendre nota. De vegades, escriure en un llampec durant hores.” I una altra: “Escric per no oblidar i per tractar d’entendre -d’entendre’m que hauria dit Joan Fuster-. Posar-hi ordre? Trobar-hi un sentit?”
És impossible recordar i contar ara tot el que parlàrem a partir d’ací. El que sí que us puc dir és que acabàrem parlant de València i aqueixa singular mixtura d’amor i odi que arrosseguem molts dels que la sentim i la patim, especialment, des del sector de la cultura que és el que ens ocupava.
Si en voleu més, ja sabeu, a llegir. I un consell per a acabar: si podeu escoltar Vicent Alonso, no ho desaprofiteu. Cada vegada és més difícil animar-lo a participar en festejos culturals.