FALQUES

Una altra vegada ho ha fet. El senyor Juan Cotino, manifasser major del Partit Podrit, amb interessos econòmics i familiars en empreses contractistes amb la Generalitat que s’han endut un grapat de milions de la hisenda pública, catòlic de pro que va participar molt activament en l’organització de la visita del Papa amb el forat de milions que ens han deixat i que encara no s’ha aclarit, cap de policia de l’Ajuntament de València amb Rita Barberà quan pretenia fitxar la gent per raça i orientació sexual, director General de Policia amb Aznar, conseller amb Francisco Camps, protagonista de l’intent de silenciar les víctimes del Metro amb promeses de treball i càrrecs públics, i ara president de les Corts; aquest individu, integrista catòlic sense cap pietat respecte al dolor del proïsme – va expulsar de les Corts una gran dependent que denunciava que la Generalitat no els pagava-, l’individu que, aprofitant-se del càrrec va mirar les dades personals de naixement de Mònica Oltra i li va amollar en seu parlamentària que no coneixia el seu pare, aquest indigent moral és el que l’ha tornat a expulsar de les Corts per plantar-li cara.

Tota una colla d’escrivents al servei del poder, els uns directament per mitjà de la premsa d’extrema dreta , les TDT party i els diaris amics, els altres –els qui es pretenen periodistes- per un suposat distanciament que en la seua ideologia professional els “obliga” a mantenir l’equidistància, uns i altres, dic, s’han abocat a etiquetar Mònica Oltra com la diputada del espectacle –curiosament no s’estranyen que el que diuen coincidesca fil per randa amb el que bramen els representants del bipartidisme que s’omplen la boca de defensa de les normes i les institucions. Resulta extremadament cridaner que reclamen el compliment de les normes i la defensa de la institució aquells que emparen imputats i que recullen signatures per a demanar l’indult d’un diputat corrupte del PP ja sentenciat. D’altra banda, algun periodista fins i tot argumenta en defensa del silenci còmplice del PSOE, o de la queixa perquè Mònica no respecta les normes, en la idea que el PSOE és un partit institucional, com si dita la paraula és fera la màgia. Ah, institucional!

Ja fa anys que Günther Jakobs va encunyar el concepte de dret penal de l’enemic per a referir-se a les normes que es dicten per a castigar a algú perquè se’l considera perillós i no pel que ha fet. Els experts en dret penal consideren el desenvolupament d’aquesta “lògica jurídica” un indicador nítid de la destrucció autoritària de l’estat de dret. No és aquest el lloc per a desenvolupar l’anàlisi de la legislació del PP que va en aquesta línia, però em serveix per a indicar fins a quin punt es pot arribar en la defensa acrítica de les institucions i de les normes de què es doten. Quan alguns diuen que s’han de complir les normes, és el moment de pensar qui les ha fetes i contra qui, és el moment de denunciar-les, de rebel·lar-se. Quan el senyor Cotino és qui administra la norma, la cosa ja arriba a límits d’autèntic despropòsit. En un context de cridòria general en què les diputades gavines populars capitanejades per Rita Barberà estan bramant perquè Mònica s’ha atrevit a plantar-li cara a Cotino, l’única persona que veu Cotino és Mònica, l’única a qui cridar l’atenció. En un temps rècord de 45 segons, fa les tres advertències i munta el canyaret. Resulta escandalós que els mitjans ignoren que tot havia començat quan el conseller Máximo Buch –a qui ningú crida l’atenció per no atenir-se al tema de debat- treu una nota que li ha passat el president Fabra sobre les hores extraordinàries del germà del diputat Joan Baldoví a l’ajuntament de Sueca. El que havia preguntat Mònica era què estaven fent per a combatre la pobresa que creix a la nostra societat. Pareu esment de l’absurd de la resposta i del lamentable paper del president de la Generalitat en funcions de xivato i, sobretot, de la impossibilitat de defensa quant a l’acusació que se’n fa. Miserabilitat en estat pur. D’altra banda, mai no s’ha cridat l’atenció a Rita Barberà o a Francisco Camps, els quals incompleixen sistemàticament les sues responsabilitats com a diputats en no assistir-hi.

I quant a l’espectacle, si Guy Debord haguera pogut mirar la sessió de Corts en què es va produir l’expulsió de Mònica Oltra, potser ens haguera recordat aquella vella i bella idea de Socialisme o Barbàrie que moltes senyories semblen haver oblidat i altres rebutgen des dels seu autoritarisme genètic; potser, reprenent l’anàlisi del fetitxisme de la mercaderia ens recordaria allò de l’alienació esdevinguda espectacle per a la no-vida. Quan la institució esdevé l’espectacle quotidià d’un poder obscè al servei del poder econòmic, la protesta és la manera de combatre aquesta fal·làcia espectacular. L’espectacle el fan ells. El que fa Mònica és denunciar la seua mentida i podridura. Mònica els planta cara i moltes altres persones ho compartim.
Ella ens representa perquè nosaltres no som d’eixe món.