FALQUES

A propòsit de Quan truquen de matinada, de Salvador Vendrell (Onada edicions)

l’historiador, professor de llengua i literatura catalana, editor, traductor, biògraf i columnista que és Salvador Vendrell s’ha trobat en les condicions òptimes per encarar una altra reblada al clau: escriure una magnífica novel·la que parla d’un anarquista suecà, Camil Albert, assassinat com tantíssims altres en acabar la guerra; d’un jove historiador, Pere, que a finals dels setanta treballa en les memòries de Matilde Gras, la dona de Camil; i del mateix Pere, reconvertit a periodista en el temps present, carregat de desgana sense caure en el cinisme i encara amb unes poques idees a defensar. 

Sempre hi ha sicaris malparits preparats per a trucar de matinada, per a treure la bona gent del llit i de la fràgil tranquil·litat de les hores silents. Sempre hi ha un poder malcarat i rabiós que no pot suportar la gent que li planta cara, la gent que es rebel·la i llança als quatre vents les veritats que de tant en tant fan trontollar la supèrbia dels amos. Darrere dels guàrdies civils que torturaven anarquistes, dels policies que apallissaven obrers i estudiants, dels pistolers que mataven sindicalistes, dels  policies secretes que treien la gent de casa a deshora, darrere de tota aquesta colla de malfactors amb llicència per fer mal, sempre hi ha hagut uns individus porucs de perdre el poder, disposats a ordenar i pagar qui els faça la feina bruta. I davall d’aquestes potes fastigoses sempre hi ha el poble pla, la por cerval a l’enemic atàvic, i gent que s’enfureix amb les injustícies i es revolta.

Camil i Pere, en diferents moments de la història del nostre país, són d’aquesta mena de gent que no pot passar la vida mirant com alguns se’n foten de tots, els exploten, els dominen, se n’aprofiten i damunt, mentre posen cara de bones persones,  esperen que els agraesquen tot el que fan pels altres. Al remat, si fem memòria, aquells jornalers que es revoltaren fa quasi cent anys, els treballadors i els estudiants que plantaren cara al franquisme, com la gent que ara desafia els abusos dels bancs i persegueix els polítics corruptes, tota aquesta gent és de la mateixa arrel i porta de generació en generació la remor del poble que es vol lliure.

Salvador Vendrell pertany a eixa generació que també és la meua a qui ens ha tocat fer de tot en aquest país. Hem treballat al camp i no ens embadalim amb els romanços de com de bonic està l’hortet i el barranc dels Algadins. “Xiquet, al camp, de paella”, deia mon pare amb més raó que un sant. Ens férem més rojos que les tomaques i batallàrem contra les darreres flamarades del franquisme en nits clandestines de reunions, dies d’accions de carrer, assemblees, pamflets, pintades i carreres davant la policia. Res per a enorgullir-se ni presumir davant el personal. Senzillament, ho vam fer perquè no podíem fer una altra cosa. I després i mentrestant va tocar treballar en altres coses, i estudiar, i cantar, i fer llibres, i fer classes de valencià i d’història, i fer mítings, i escriure als diaris i tot el que fera falta perquè ens havien deixat sense res en la llarga nit del franquisme que denunciava Raimon amb el seu crit.

Amb tot eixe bagatge i més enllà del mezzo del cammin, l’historiador, professor de llengua i literatura catalana, editor, traductor, biògraf i columnista que és Salvador Vendrell s’ha trobat en les condicions òptimes per encarar una altra reblada al clau: escriure una magnífica novel·la que parla de tot allò que he apuntat fins ara. D’un anarquista suecà, Camil Albert, assassinat com tantíssims altres en acabar la guerra; d’un jove historiador, Pere, que a finals dels setanta treballa en les memòries de Matilde Gras, la dona de Camil; i del mateix Pere, reconvertit a periodista en el temps present, carregat de desgana sense caure en el cinisme i encara amb unes poques idees a defensar.

Quan truquen de matinada, Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2013, la novel·la que Vendrell ha aconseguit relligar, batega viva a cada paràgraf. L’autor va dels anys 20 i 30 del segle XX al present i torna pels anys setanta a la República i la guerra civil; va i torna, va i torna, i ara és queda i conta una mica més de Camil, i de sobte torna a la quotidianitat d’ara mateix, i després entra al pub dels setanta i es fa un whisky en tornar d’haver anat de pintades. La vida dels tres moments triats flueix per a anar construint el mosaic de les lluites, per bastir la memòria, les memòries, dels nostres i de nosaltres. L’escriptor ha perfilat uns personatges que se’t fan propers i creïbles, carregats d’humanitat, de temors, tendreses, obertures i renecs. El Pere del present, home cultivat, aprofita les lectures i els clàssics per reflexionar sobre el món, la vida, els amics, els amors, per sobreviure a la decepció. El Pere jove, enamorat de la revolució i de Marta que se li esmuny de les mans com la mateixa revolució somiada. Els escrits de Matilde que Pere reconstrueix afegint-hi detalls i imaginant moments entre ella i Camil, reomplint els buits d’aquell home que com tants altres no volia ser un heroi però tampoc no podia ser un menja merdes. I Camil diu: “Una cosa és certa, hem perdut el respecte a la mort. Han passat massa coses”. “La gent ho ha de saber”, li diu Pere a la Marta mentre va contant-li l’horror del port d’Alacant a la fi de la guerra i la dignitat amb què morien els darrers lluitadors.

Una novel·la, a més, que destil·la bon humor i la sornegueria que tant ens agrada a la gent de la Ribera, a molts valencians i al poble pla en general, poc donats a les unflades solemnes de capellans i militars i més arrimats a descollonar-nos de tota aquesta colla de cagacalces que, conta Pere, Dante va castigar a perseguir dia i nit una bandera, i picats per les mosques, les vespes i els mosquits.