gerard quintana
Cargol treu banya
DISTORSIONS ELECTORALS
Sempre fa mal al cor quan es prohibeix una revista, un partit, una manera de pensar, una possibilitat de jugar amb les mateixes regles del joc que els altres.
Amb la transició es va intentar establir un joc comú que perdonava massa coses, al meu parer, per poder traspassar la porta de la democràcia quanta més gent possible i de la manera més ràpida. Com deia, tantes concessions cap als qui van tenir la paella pel mànec durant quaranta anys, havien de produir desequilibris a la llarga.
Tots sabem el que es va haver de cedir, o hauriem de saber-ho, des dels sectors més castigats, i més renovadors de l’estructura de l’Estat, enfront dels hereus de l’essència dels reis catòlics, que van expulsar els arabs i els jueus que no es van voler convertir al catolicisme, a favor d’una unitat que encara avui arrosseguem.
Aquesta lluita de segles no acaba de tenir una solució, malgrat totes les estratègies de l’Estat. El resultat ha estat que la policia acabi fent d’escolta de la dreta més anticonstitucional, encapçalada pel terrorista Saenz de Inestrillas, davant l’esquerra abertzale, que ja no te camins democràtics per la seva submissió a la tirania homicida d’ETA. Ni uns ni altres han condemnat les seves respectives violències, però l’anestèsia de la transició és de llarga durada, i malgrat l’intent que ha suposat la “Llei de la Memòria Històrica”, s’ha demostrat que els fonaments d’aquesta democràcia son encara en el fang de l’Antic Règim. La llei ha acabat evolucionant cap a una caricatura de la llei, buidada de continguts regeneradors. Una cosa semblant al que li ha passat a l’Estatut.
Sento, aquest matí, el ressó del debat d’ahir. La simulació del bipartidisme a l’americana és una distorsió més de la nostra realitat, per anar cap a on?…Com sempre, cap a la conquesta de l’ansiada majoria absoluta que permet governar sense concessions. Esperem que algun dia els dos partits d’àmbit estatal no es posin d’acord per escanyar encara més la democràcia.
Atrapats en aquesta realitat que ens vol fer cada vegada més invisibles, esperarem el resultat del dia 9 de Març, i en el cas que ningú guanyi d’una manera absoluta, que lletja aquesta paraula, haurem de tornar a sentir els crits que voldran deslegitimar als partits minoritaris en el seu dret a participar en les decisions.
Només cal mirar enrere en la història per veure que els nous camins sempre s’han obert des de l’impuls que han realitzat les minories, i de vegades fins i tot els homes sols. I si no que li preguntin a l’esglèsia que fins fa pocs anys no va demanar perdó a Copèrnic i a Galileu, per exemple. I encara volen seguir guiant-nos? cap a on? Cap a la por al seu anunciat apocalipsi en la nova Sodoma i Gomorra? Encara seran capaços de legitimar el paper de la Santa Inquisició com alguns politics han intentat legitimar el paper de la dictadura de Franco, pel be de tots…?¿¿?¿?
Millor me’n vaig a fer cançons…, per aclarir la meva ment i el meu vot de distorsions electorals. Per començar, millor votar algú que ens pugui entendre. De fet jo no puc votar ni al ZP ni al Rajoi i la seva nena diabòlica, sinó als seus delegats. I això ja vol dir alguna cosa. Oi, Salvador?
Molta llum per veure-hi!
I fins ben aviat, desitjo.
g
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gerard,
coincideixo que el pitjor que ens podria passar fora que un dels dos partits nacionals espanyols obtingui la majoria absoluta. Són de mal record per al nostre país les legislatures amb majoria absoluta del PSOE primer i del PP després.
No obstant, no podem defugir la nostra responsabilitat i quedar-nos a casa. Cal recuperar l’esperit de l’1 de desembre i començar a exircir el nostre dret a decidir, decidint i votant amb clau catalana.
Salut
jo no vaig poder acabar de veure el debat perquè em posava de mal humor. Inclús els presentadors de TV1 i Cuatro que introduïen el debat i en feien el posterior anàlisi no paraven de repetir l’expressió “eleccions per decidir la presidència de la Moncloa”. Grandíssima mentida!
Diumenge votarem la composició del congrés i senat. I seran els diputats qui escolliran el president.
No és una elecció a tot o res. Els partits no guanyaran o perderan. Simplement tindran major nombre de diputats o menor, més influencia en les decisions legislatives, o menys. Tots els vots són útils, vagin al partit que vagin. Més encara si aquest partit s’ajusta a la manera de pensar del votant. És absurd deixar de votar al partit que millor et pot representar només pel fet de creure que “no guanyarà”, que el vot es perdrà.
I encara és pitjor comprobar que els mateixos mitjans de comunicació espanyols que critiquen les eleccions Russes pel fet que els partits de l’oposició a Putin han disposat de molt poc espai en els mitjans russos, aquests mateixos mitjans españols deia, dediquen rius de tinta i minuts de tv als cara a cara ZP-Rajoy, deixant en un segon pla la resta d’opcions polítiques. On és la diferència amb Russia?
Jo penso que donar més temps als mitjans a un partit pel fet que va obtenir més vots en les darreres eleccions que els altres és extendre la influencia dels resultats d’aquelles eleccions a les legislatures futures. Ja no es vota per 4 anys, les conseqüencies del vot s’extenen fins a limitar les possibilitats futures dels partits amb pitjors resultats, que queden atrapats en una situació de desavantatge que els impedeix deixar de ser minoritaris.
En fi, si m’ho permets Gerard, des d’aquí animo a tothom a votar. No votar és votar a favor de tots els partits a qui no s’hagués votat. Animo a votar sense pensar en vots útils ni altres arguments tramposos. A votar al partit que més s’acosti als anhels de cadascú.
Au, una abraçada a tothom.
Ah, per cert! ara seria un bon moment per cantar aquella cançó que vas amagar al senyals de fum, aquella que xisclava: “vostè és un frau!” ;D
Salut Gerard!
Sóc nou en aquests ciberespais, i la veritat és que s’agraeix profundament trobar punts de llum en aquest camí de la voràgine electoral.
Sé perfectament que no estem per fer campanya, però sí que trobo que el vot realment útil és el que no permet el bipartidisme. Està clar que quants més s’han de posar d’acord, a menys acords s’arriba, però quan només en mana un, mal tema…
Si a les televisions nacionals (privades i públiques), enlloc de fer debats electorals, es fan lluites de sumo per capítols dels dos partits més votats, és justament per la concepció de la democràcia que habita en aquests indrets.
En fi, fes cançons. Fes-ne moltes per que la resta poguem somniar.
Una abraçada,
j.
Gerard! vau estar molt grans a Tarragona la nit de reflexió! Jajaja.
Amb les teves frases i humor, la millor manera d’oblidar per un moment, per una nit, que el gosset del veí podria governar millor k algun d’ells. Gràcies.
Grans poemes a grandíssimes cançons per una nit de reflexió 😉 Gràcies.Tocar el far del sud com a última peça…un petit i maco regal pels tarragonins que estàvem allí. Gràcies.
Clara.
Ei Gerard! Em va agradar molt el concert que vas fer a Barcelona el passat dissabte, un gran concert, electrificant, em va encantar! Felicitats! Et varem esperar amb la meva parella per felicitar-te però no deuries sortir per la porta principal… Llàstima! Tot i així espero coincidir amb tu en una altre ocasió per passar-te el meu primer llibre de poesies “Barreja” o algún recopilatori de poemes, tot i que ja et vaig passar la pàgina on s’ubica el meu blog… En fi, espero que coincidim en una altre ocasió, va ser un concert vibrant i ple de llum, gràcies!